(Barcelona, 1887 – 1944)
Metge pneumòleg. Fill de Francesc Darder i Llimona. Fou el primer a estudiar als Països Catalans el contingut en pol·len i espores de l’aire atmosfèric.
Juntament amb Lluís Sayé i Jacint Reventós i Bordoy dirigí des del 1907 el dispensari antituberculós de l’Hospital Clínic de Barcelona.
(Barcelona, 1844 – 1 setembre 1896)
Baríton i professor. Estudià música a Montserrat. Fou mestre auxiliar d’orgue al Conservatori del Liceu. Estudià cant a París.
Es presentà al teatre del Liceu. Actuà amb bon èxit a diversos països. En retirar-se es dedicà a l’ensenyament.
(Barcelona, 1672 – segle XVIII)
Pintor. Es formà a París, on fou influït per l’art de Rigau. Introduí a Catalunya el retrat de nobles i de gran burgesos en figura clarament idealitzada, a l’estil del pintor esmentat.
És remarcable la seva Dama en Diana (1725), al Museu Nacional de Catalunya, i un retrat miniatura de Carles d’Àustria (1708), al Museu d’Història barceloní.
(Barcelona, 1924 – segle XX)
Escriptor. Promogué diverses iniciatives editorials catalanes.
El 1958 publicà l’assaig filosòfico-polític titulat Els pobles joves.
(Barcelona ?, vers 1672 – 1742 ?)
Pintor. Deixeble de Josep Vives des de l’any 1689.
Hom en conserva, al Museu d’Art de Catalunya de Barcelona, un retrat de dama amb atributs de Diana (1725), d’estil francès i, al Museu d’Història de Barcelona, una miniatura -gènere en el qual hom sap que fou especialista- de l’arxiduc Carles d’Àustria (1708).
(Barcelona, 1856 – 1944)
Escriptor i advocat. Fill de Teodor Creus i Coromines.
Fou vocal vitalici de la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, de la qual dirigí un “Butlletí” durant deu anys. Publicà alguns treballs monogràfics en castellà.
Fou el pare de Lluís Creus i Vidal.
(Barcelona, 1904 – 1965)
Pintor. Conreà una temàtica social relacionada amb el món del treball, les prostitutes i els indigents.
Ideològicament, la seva pintura de volums escultòrics fou semblant a la de Joan Sandalinas, però estilísticament vinculada al neorealisme.
Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.
Guillem Costa (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.
Marià Costa (Catalunya, segle XIX – 1857) Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.
Ramon Costa (Barcelona, 1640 – 1703) Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.
(Barcelona, 2 febrer 1826 – Lima, Perú, 1911)
Frare franciscà. Fou definidor de l’orde.
Ocupà altres càrrecs eclesiàstics a Amèrica, on impulsà en gran manera les activitats missioneres.
(Barcelona, 1899 – segle XX)
Escriptor. Ha publicat reculls poètics com els titulats Esparses (1928), Del cor als llavis (1931), Nadales (1949), i Ofrena de Nadales, els Mesos i altres poesies (1958).
També és autor de narracions com els Contes de vius i de morts (1935).
Dades dels Països Catalans 