(Barcelona, 1870 – 4 agost 1951)
Escriptor i periodista. Exercí d’advocat criminalista i col·laborà a la premsa barcelonina (“El Liberal”, “El Diluvio”), sovint amb el pseudònim Fermín.
Després de 1939 publicà llibres de records: Barcelona de antaño (1944), La criminalidad en Barcelona (1885-1908) (1945), Los viejos cafés de Barcelona (1946), José Anselmo Clavé y su tiempo (sd).
(Barcelona, 1838 – 25 gener 1907)
Pintor. Deixeble de l’escola de Llotja, de la qual fou catedràtic (1874) de colorit i composició, i director (1887-1901), i de Federico de Madrazo a Madrid.
Pintor eclèctic, excel·lí en les decoracions murals (Liceu, cases Brusi i Massana de Barcelona) i en els retrats, amb una producció abundosa (medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888).
(Barcelona, 6 desembre 1882 – 8 juny 1962)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música, de la qual fou professor de piano i sots-director.
Actuà en nombrosos concerts al país i a l’estranger. Dirigí per uns anys l’orquestra de l’Associació Musical.
És autor d’obres pedagògiques: Método de solfeo, Técnica del piano, Pequeños estudios, melódicos, fáciles y progresivos; de cançons i de música de cambra i per a piano (Poblet).
(Barcelona, 1780 – 1872)
Militar i escriptor. Durant la guerra del Francès serví com a ajudant de camp del general Josep Manso, de qui més tard fou secretari.
Ocupà els càrrecs de batlle del reial patrimoni, secretari de la Junta d’Obres de Barcelona i censor de teatres (1839). Fou membre (1837) i secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres barcelonina.
Publicà Barcelona en julio de 1840 (anònima, 1844) i Necrología del teniente general don José Manso, Conde del Llobregat (1863).
(Martorell, Baix Llobregat, 1820 – Barcelona, 1884)
Jurista i escriptor. Fill d’Antoni Buxeres i Rosés.
Assessor del Reial Patrimoni des del 1849, s’especialitzà en qüestions agrícoles, fundà l’Associació Rural de Catalunya i fou un assenyalat defensor del dret foral català (col·laboracions a “El Paladín” (1875), “La Veu de Montserrat” i al “Diario de Barcelona”).
Amic de Josep Coroleu, intentà que la Restauració del 1874 defensés el regionalisme. Fou inspirador del missatge de protesta contra la supressió dels furs del Baís Basc (1876).
Publicà Exposició que adressa a les Corts… en súplica de que es conservi al Principat son dret civil especial (1882) i Apuntes al “Fomento de la Población Rural” por Fermín Caballero (1871).
(Barcelona, 11 febrer 1845 – 13 febrer 1902)
Industrial. Treballà amb excel·lents resultats en la producció de pedra artificial, mosaics i conglomerats.
Introduí notables perfeccionaments, que posaren en bon lloc la indústria catalana d’aquestes matèries.
(Reus, Baix Camp, 27 setembre 1831 – Barcelona, 23 novembre 1880)
Comediògraf i periodista. Germà de Marçal.
Dirigí diverses publicacions, entre les quals “La Gorra de Cop”, i escriví peces teatrals, com les comèdies Sistema Raspall (1866) i La qúestió són quartos (1867), i el drama Amor i gratitud (1868).
(Reus, Baix Camp, 15 octubre 1832 – Barcelona, 5 setembre 1872)
Comediògraf. Germà de Modest. Començà a escriure en castellà (La humana sabiduría, 1857), però aconseguí la popularitat en passar al català, amb obres com Un poll ressuscitat (1865) en que satiritzava la burgesia, Un pa com unes hòsties (1866), Reus, París i Londres (1866) i Qui al cel escup (1866).
Traduí al castellà novel·les de Juli Verne i Alexandre Dumas, entre altres autors.
(Barcelona, 1917 – 15 agost 1990)
Arquitecte. La seva obra principal és l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1958-62), a Barcelona, d’estil internacional, on incorporà esgrafiats dissenyats per Picasso; quinze arquitectes més participaren en l’agençament interior de l’edifici.
(Girona, 27 juliol 1903 – Barcelona, 21 novembre 1968)
Pintor. Dirigí l’Escola Massana de Barcelona. És autor de nombroses pintures murals.
Posteriorment s’ha dedicat també al gravat i a l’escultura, amb realitzacions de notable encert.
Dades dels Països Catalans 