(Balaguer, Noguera, 16 juliol 1849 – Cartago, Costa Rica, 22 juny 1905)
Pianista i compositor. El 1876 es traslladà a Costa Rica com a organista i mestre de capella de Cartago.
Impulsà la vida musical de Costa Rica i deixà trenta-cinc composicions simfòniques, vint-i-tres misses, trenta-dos motets, un tractat de teoria i de crítica musical, dos mètodes de solfeig, etc.
(Balaguer, Noguera, 19 abril 1904 – Barcelona, 14 març 1967)
Compositor i pianista. Autor de les sarsueles La Virgen de Guadalupe i El guerrillero, d’una Sonata a l’antiga, de preludis per a piano, de cançons i de música d’església.
(Catalunya, 1196 – Balaguer, Noguera, 1231)
Darrera comtessa d’Urgell (1209-31) de la primera estirp. Filla i hereva del comte Ermengol VIII, a la mort del qual (1209) marxà a Castella amb la seva mare, Elvira de Subirats, i, mentrestant, Guerau I d’Urgell, de la família vescomtal urgellenca, s’emparà del comtat.
De tornada a Catalunya, reclamà davant Jaume I el conqueridor, el qual, després de signar amb ella un contracte de concubinatge, l’hi retornà (1228). Malgrat això, es casà amb l’infant Pere de Portugal (1229), però, en morir sense fills (1231), es va estroncar la línia comtal directa i el comtat passà als Cabrera.
(Balaguer, Noguera, 19 maig 1905 – Barcelona, 24 setembre 1936)
Religiós carmelità descalç. Prengué el nom d’Alfons del Cor de Maria. Estudià a Barcelona i a Palestina (Mont-Carmel), d’on fou professor de literatura clàssica i llatina.
Retornat el 1929, prosseguí l’ensenyament al convent de Palafrugell (Baix Empordà) fins que fou nomenat sots-prior del convent de Badalona (1933).
Col·laborà en la revista “Amunt” amb diversos articles i poemes. Publicà l’opuscle La mitja Lluna i el sionisme en pugna pel control de Palestina (1935).
Morí afusellat a principis de la guerra civil. Li ha estat obert un procés de beatificació.
(Balaguer, Noguera, segle XVII – Itàlia ? , segle XVIII)
Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria.
En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d’Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714).
Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. Després s’exilià a Itàlia.
(Balaguer, Noguera, 22 octubre 1898 – Barcelona, 31 gener 1975)
Musicòleg. Especialitzat en el cant gregorià i ambrosià. Fou deixeble i col·laborador de Gregori M. Suñol i estudià a l’abadia de Solesmes. Durant algun temps succeí Gregori M. Suñol com a director i professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Milà.
Ha estat professor de gregorià al seminari conciliar i al Conservatori Municipal de Barcelona. Des del 1965 formà part, a Roma, del grup de cant gregorià dins del Consell per a la Constitució de la Litúrgia. Col·laborà en l’elaboració de les primeres melodies oficials per a la litúrgia, i concretament en la de les melodies del Missal Romà en català.
Cofundador de la Societat Catalana de Musicologia, en fou vice-president des de la seva fundació. Havia publicat El cant gregorià. Un model de música religiosa (1971) i el seu treball pòstum Nova lectura dels neumes gregorians (1970), entre una considerable quantitat d’estudis dedicats al cant litúrgic.
(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)
“el Cerimoniós” (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.
L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).
Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).
L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.
A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).
A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.
Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.
(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)
Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.
S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.
S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.
També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).
Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.
(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)
Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.
Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.
Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).
També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).
Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.
(Balaguer, Noguera, 29 juny 1909 – Moscou, Rússia, 5 novembre 1986)
Polític. Fill de camperols, ingressà al seminari de la Seu d’Urgell, però en sortí sense acabar els estudis i emigrà a França fins al 1932 que s’establí a Balaguer, on creà una secció del Partit Comunista de Catalunya, mentre es guanyava la vida com a pintor de parets. Posteriorment passà a Barcelona on fundà el PSUC (1936). En acabar la guerra civil (1936-39) s’exilià.
En tornar a Catalunya, fou detingut a Barcelona el desembre de 1962 i condemnat a 23 anys de presó per un consell de guerra celebrat el 30 març de 1963 i empresonat (1962-71).
Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Elegit president del PSUC el gener de 1981, fou expulsat de la presidència a causa de la seva línia prosoviètica (juliol) i del partit (desembre), juntament amb els partidaris d’aquest corrent, els quals fundaren el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), del qual Ardiaca esdevingué president (abril 1982).
Dades dels Països Catalans 