(Balaguer, Noguera, 7 gener 1896 – 18 novembre 1969)
Polític i historiador. Militant del moviment catalanista.
Fou alcalde de Balaguer, comissari de la Generalitat a Lleida (1936) i president del CADCI. Fundador i director de la revista “Pla i Muntanya” (1925-32), de Balaguer.
S’exilià l’any 1939, i en tornar es dedicà als estudis de la història de la seva ciutat. Col·laborà en la Història de la ciutat de Balaguer (1965), de Pere Sanahuja.
(Balaguer, Noguera, 16 juliol 1849 – Cartago, Costa Rica, 22 juny 1905)
Pianista i compositor. El 1876 es traslladà a Costa Rica com a organista i mestre de capella de Cartago.
Impulsà la vida musical de Costa Rica i deixà trenta-cinc composicions simfòniques, vint-i-tres misses, trenta-dos motets, un tractat de teoria i de crítica musical, dos mètodes de solfeig, etc.
(Balaguer, Noguera, 19 abril 1904 – Barcelona, 14 març 1967)
Compositor i pianista. Autor de les sarsueles La Virgen de Guadalupe i El guerrillero, d’una Sonata a l’antiga, de preludis per a piano, de cançons i de música d’església.
(Catalunya, 1196 – Balaguer, Noguera, 1231)
Darrera comtessa d’Urgell (1209-31) de la primera estirp. Filla i hereva del comte Ermengol VIII, a la mort del qual (1209) marxà a Castella amb la seva mare, Elvira de Subirats, i, mentrestant, Guerau I d’Urgell, de la família vescomtal urgellenca, s’emparà del comtat.
De tornada a Catalunya, reclamà davant Jaume I el conqueridor, el qual, després de signar amb ella un contracte de concubinatge, l’hi retornà (1228). Malgrat això, es casà amb l’infant Pere de Portugal (1229), però, en morir sense fills (1231), es va estroncar la línia comtal directa i el comtat passà als Cabrera.
(Balaguer, Noguera, 19 maig 1905 – Barcelona, 24 setembre 1936)
Religiós carmelità descalç. Prengué el nom d’Alfons del Cor de Maria. Estudià a Barcelona i a Palestina (Mont-Carmel), d’on fou professor de literatura clàssica i llatina.
Retornat el 1929, prosseguí l’ensenyament al convent de Palafrugell (Baix Empordà) fins que fou nomenat sots-prior del convent de Badalona (1933).
Col·laborà en la revista “Amunt” amb diversos articles i poemes. Publicà l’opuscle La mitja Lluna i el sionisme en pugna pel control de Palestina (1935).
Morí afusellat a principis de la guerra civil. Li ha estat obert un procés de beatificació.
(Balaguer, Noguera, segle XVII – Itàlia ? , segle XVIII)
Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria.
En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d’Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714).
Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. Després s’exilià a Itàlia.
(Balaguer, Noguera, 22 octubre 1898 – Barcelona, 31 gener 1975)
Musicòleg. Especialitzat en el cant gregorià i ambrosià. Fou deixeble i col·laborador de Gregori M. Suñol i estudià a l’abadia de Solesmes. Durant algun temps succeí Gregori M. Suñol com a director i professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Milà.
Ha estat professor de gregorià al seminari conciliar i al Conservatori Municipal de Barcelona. Des del 1965 formà part, a Roma, del grup de cant gregorià dins del Consell per a la Constitució de la Litúrgia. Col·laborà en l’elaboració de les primeres melodies oficials per a la litúrgia, i concretament en la de les melodies del Missal Romà en català.
Cofundador de la Societat Catalana de Musicologia, en fou vice-president des de la seva fundació. Havia publicat El cant gregorià. Un model de música religiosa (1971) i el seu treball pòstum Nova lectura dels neumes gregorians (1970), entre una considerable quantitat d’estudis dedicats al cant litúrgic.
(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)
“el Cerimoniós” (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.
L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).
Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).
L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.
A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).
A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.
Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.
(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)
Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.
S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.
S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.
També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).
Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.
(Balaguer, Noguera, 12 maig 1945 – )
Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, exercí des del 1966.
Ha estat diputat de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona en els períodes 1970-75 i 1978-83. El 1975 fou elegit membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, de la qual fou secretari entre el 1977 i el 1983. El 1992 en fou elegit president. Ha estat també professor de dret processal i de dret civil a la Universitat de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida fins al curs 1983-84.
Fou membre del comitè de redacció de la “Revista Jurídica de Catalunya” des del 1969 i tingué una participació destacada en el Segon Congrés Jurídic Català (1971). Des del 1980 fou membre de la comissió jurídica assessora de la Generalitat de Catalunya i de la seva comissió permanent.
Té nombroses publicacions en les matèries de dret privat (especialment de dret civil català) i de dret processal.
Dades dels Països Catalans 