Curs d’aigua intermitent, es forma vora la vila de Palafrugell i, a través de la fossa tectònica que entre els massissos de Begur i de les Gavarres uneix aquesta vila amb Palamós, es dirigeix al mar.
Desemboca vora Sant Antoni de Calonge.
Regió natural i històrica, situada al nord-est del Principat, oberta al mar.
Constituït per la depressió en què es descompon el Pre-pirineu meridional en arribar a la Mediterrània, l’est comprèn una plana tancada al nord per la serra de l’Albera i al sud per les Gavarres, travessada pels cursos baixos de la Muga, el Fluvià i el Ter.
És dividit en dues comarques: l’Alt Empordà, amb capital a Figueres, i el Baix Empordà o Empordanet, centrat a la Bisbal d’Empordà.
Zona rica en vestigis arqueològics que indiquen un poblament antic, fou port d’arribada dels grecs i els romans (Empúries). La divisió administrativa que feren els carolingis del territori català en delimità a grans trets la configuració, centrada en el comtat d’Empúries.
(o la Daró) Riu (43 km) de la comarca.
Neix a les Gavarres, al terme de Cruïlles, drena les aigües de Santa Pellaia, del Montnegre i rega la vall on s’assenten Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles i travessa la Bisbal d’Empordà, on es deriva la sèquia del Molí, després rep, per la dreta, la riera de Fonteta i, per l’esquerra, el Rissec, prop de serra de Daró, on es aprofitat per a regar la plana, i segueix paral·lel al Ter, en aquest sector rep, per l’esquerra, la riera Nova i, per la dreta, els antics corrents que fins el segle XIX s’embassaven a l’estany d’Ullastret, actualment dessecat.
Unit a la riera de Pals, es perd en els aiguamolls de la platja de Pals, prop de la desembocadura del Ter.
Cim culminant (519 m alt) del sector de la Serralada Litoral comprès entre la vall d’Aro i la riera de Tossa, anomenat serra de Sant Grau o massís de les Cadiretes.
Massís muntanyós, constitueix el límit sud-est de la plana de l’Empordà i la terminació septentrional de la Serralada Litoral Catalana, situat entre la vall d’Aubi i la mar i entre les platges de Palamós i Pals.
Els relleus, granítics principalment, ultrapassen els 300 m alt (Puig de Son Ric, 325 m) i estan tallats per línies tectòniques, com la fossa de Palafrugell. Aquests materials devònics, intensament erosionats (els més característics de la Costa Brava), ofereixen cingleres i cales tant típiques com Sa Tuna, Aiguablava i Llafranc, i caps com el de Sant Sebastià.
Aquest massís, al centre del qual hi ha la vila de Begur, és cobert per boscs espessos d’alzines i de pins.
El litoral del massís té un clima particularment privilegiat i gaudeix dels hiverns més suaus de la Costa Brava.
(Baix Empordà / Gironès)
Massís del Sistema Mediterrani Català que constitueix l’extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana; delimita mitjançant falles amb la depressió de la Selva (sud-oest), amb la del Baix Empordà (nord) i amb la plana gironina (oest).
És separat del massís de Begur, a l’extrem nord-est, per la fossa de Palafrugell, i limita pels contraforts septentrionals amb la vall del Ter, i per la part meridional, amb la vall d’Aro.
S’estén en direcció nord-oest – sud-est, amb una altitud entre els 300-500 m, i arriba als 535 m al puig d’Arques. Està constituït per materials paleozoics, pissarres silurianes i afloraments de calcàries devonianes.
El relleu és suau, de formes arrodonides, a causa d’una intensa erosió, només el nivell de base dels rius (que, com el Daró i alguns subafluents del Ter, neixen al massís), així com la duresa d’alguns afloraments, contribueixen a donar-li formes més acusades. La influència d’aquest relleu es revela a la costa, de línia bastant suau i amb petites platges arquejades al fons de cales.
Hi domina el clima mediterrani humit. Tant la pluviositat com el relleu afavoreixen la vegetació arbòria i els conreus, el granit descompost forma terrenys saulonencs aptes per a conreus, els quals es localitzen als fondals formats pels antics nivells d’erosió, els vessants són ocupats per boscs d’alzines i alzines sureres, objecte d’intensa explotació, principalment a la zona empordanesa a causa de la industrialització (fabricació de taps i derivats del suró).
El poblament s’hi establí de molt antic (restes neolítiques a la zona costanera), i als segles VIII i IX es va incrementar, a conseqüència de l’arrauliment de la població a les altures per por de les incursions sarraïnes; avui el poblament és escampat en caserius i masies, i només als estreps apareixen nuclis de població importants, els quals augmentaren demogràficament al final del segle XIX, sobretot a la zona oriental, gràcies a l’auge del suro, i recentment pel turisme.
Comarca de Catalunya: 701,69 km2, 132.598 hab (2016), densitat: 188,97 h/km2, capital: la Bisbal d’Empordà
Consta de 36 municipis: Albons – Begur – Bellcaire d’Empordà – la Bisbal d’Empordà – Calonge – Castell-Platja d’Aro – Colomers – Corçà – Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura – Foixà – Fontanilles – Forallac – Garrigoles – Gualta – Jafre – Mont-ras – Palafrugell – Palamós – Palau-sator – Pals – Parlavà – la Pera – Regencós – Rupià – Sant Feliu de Guíxols – Santa Cristina d’Aro – Serra de Daró – la Tallada d’Empordà – Torrent – Torroella de Montgrí – Ullà – Ullastret – Ultramort – Vall-llobrega – Verges – Vilopriu
GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les dues comarques en què es divideix l’Empordà, anomenada popularment l’Empordanet. Limita al nord amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i al sud i a l’est la tanca la mar Mediterrània. La comarca està constituïda per dos sectors separats per la part oriental del massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur. El sector septentrional de la comarca es correspon bàsicament amb la depressió de l’Empordà, formada per la conca baixa del Ter i la del Daró, els cursos principals d’aquest territori, amb una zona d’aiguamolls salins, aprofitats antigament com a arrossars, i de fondals a l’interior.
El massís del Montgrí, emergint enmig de la plana, i la serra de Valldevià, a ponent, constitueixen el límit nord de la depressió, que enllaça amb la badia de Palamós pel corredor de Palafrugell. Més al sud de les Gavarres, que en aquest tram es prolonguen fins al mar i donen una costa aspra i retallada, la vall d’Aro enllaça la depressió de la Selva amb el port de Sant Feliu de Guíxols.
La temperatura és suau a l’hivern (11º de mitjana) i relativament fresca a l’estiu (24º) i les pluges se situen entre els 500 i 700 mm; l’estació més plujosa és la tardor. Els vents més característics són la tramuntana, que bufa a l’hivern a la plana, el garbí, a l’estiu, i el llevant, que és vent de primavera. Pel que fa a la vegetació, predominen les sureres sobre sòls silicis i damunt els calcaris l’alzinar, substituït en moltes zones pel pi blanc i la garriga.
POBLACIÓ – Tot i que la població de la comarca ha crescut gairebé un 10% el decenni 1981-91, el contrast entre la densitat de població del litoral, on es concentren les viles industrials i turístiques (Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), i la de la plana i la muntanya és molt acusat. El nombre d’habitants de la capital, la Bisbal d’Empordà (7.778 hab), a l’interior, és sensiblement inferior al dels principals nuclis que es beneficien de la seva situació costanera o a la vora del mar: Palafrugell (17.343 hab), Sant Feliu de Guíxols (16.088 hab) i Palamós (13.258 hab).
ECONOMIA – L’agricultura continua essent important a la comarca, amb un clar predomini dels cereals i farratges i en ramaderia sobresurt el porcí; la pesca es concentra a Palamós i en segon lloc a Sant Feliu, ports que també tenen una important activitat comercial. L’activitat secundària més important és la construcció, seguida per la indústria del suro, la fusta i els mobles. Una gran part de la població activa (55%) es dedica al sector terciari, per raó de l’increment espectacular del turisme a la costa (Costa Brava) a partir dels anys 1950, que ha revitalitzat de manera excepcional els antics nuclis mariners (Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Begur, Calonge de Mar, Llafranc, Tamariu, l’Estartit) i n’ha afavorit la creació de nous (Platja d’Aro).
HISTÒRIA – El Baix Empordà pertany a la regió natural i històrica de l’Empordà i per tant participa de la història comuna de la zona. Densament poblat en època prehistòrica, en són bons exemples els jaciments paleolítics del cau del Duc, al massís del Montgrí, els sepulcres de fossa de la Bisbal i Sant Feliu, o les restes de la cultura megalítica, com el dolmen de la Cova d’En Daina de Romanyà. D’excepcional importància és el poblat ibèric d’Ullastret, fortament murallat, i que assolí la màxima esplendor pel volts dels segles V i IV aC, en contacte amb els grecs d’Empúries.
De poblament dispers en època romana, les invasions dels bàrbars empobriren l’Empordà i en reduïren els nuclis urbans. Des de principi del segle IX, expulsats ja els musulmans, el Baix Empordà fou incorporat a l’imperi carolingi i repartit entre el comtat d’Empúries (sector del Ter) i el de Girona i posteriorment el de Besalú (la zona costanera).
La riquesa de monuments medievals és notable, a més de la gran quantitat de castells que senyoregen la regió (Montgrí, Vulpellac, Peratallada, Calonge, la Bisbal, etc), abunden les poblacions emmurallades (Pals, Sant Feliu, Begur, Cruïlles, Peratallada, Palau-sator, etc) i abundants mostres d’arquitectura religiosa, com les 53 esglésies romàniques catalogades.
Del segle XIV al XVII formà part de la vegueria de Girona i, després del Decret de Nova Planta, del corregiment del mateix nom. La divisió territorial de 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro, lligats tradicionalment a la Selva.
Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Institut d’Estudis
Dades dels Països Catalans 