(Cadaqués, Alt Empordà, 5 juliol 1858 – Barcelona, abril 1915)
Periodista, autor teatral i advocat.
Dirigí “L’Aureneta” i fou redactor en cap del “Diario Mercantil”.
Publicà més de trenta obres teatrals en català, d’arrel romàntica i de to festiu, com El túnel (1895), El cor i l’ànima (1894), Ànimes perdudes (1908) i Botifarres dolces (1906).
(Vic, Osona, 1883 – Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1965)
Autor teatral i escultor.
Estrenà peces com Pel bon camí (1915), Dank al esperanto (1916), etc.
Com a escultor participà en algunes exposicions de primavera de Barcelona.
(Barcelona, 1821 – 26 març 1880)
Actor, director i autor de teatre. Abandonà la carrera militar per causes polítiques, i es dedicà al teatre. Debutà al Teatre Principal de Barcelona (1849-50), en sainets de Josep Robrenyo, de Francesc Renart, etc, i al Liceu, amb La Passió… (1852). Del 1858 al 1862 actuà sovint al Teatre Principal de València.
En 1869-79 actuà al Romea de Barcelona, on estrenà La dida (1872), El rector de Vallfogona (1871), El ferrer de tall (1874) i d’altres de Frederic Soler, i Pau Claris (1879), de Conrad Roure; també dirigí un gran nombre d’obres.
Traduí algunes peces de l’italià i del francès i n’escriví en castellà, com Los percances de un viaje (1850) i El halconero (1874).
Fou el pare del també actor Frederic Garcia-Parreño i Alegria (València, 1864 – Barcelona, 1922).
(Barcelona, 1898 – Madrid, 1951)
Autor teatral. Escriví nombroses peces en vers, com L’escut de Catalunya (1923) -en col·laboració amb Lluís Millà– i Pels nostres fills (1923), que fou reeditada sovint.
Col·laborà en “La Escena Catalana” amb el pseudònim Garcilius.
(Barcelona, 1911 – segle XX)
Autor teatral. Germà de Jaume i de Francesc.
Especialitzat en obres per a infants, és autor de més d’una dotzena de peces, la majoria de les quals estrenades i algunes premiades en els concursos de La Faràndula de Sabadell.
També ha publicat la comèdia dramàtica L’ovella esgarriada (1958).
(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
(Barcelona, 7 maig 1844 – 6 març 1908)
Actor. Debutà en l’estrena de L’Esquella de la Torratxa (1864), de Frederic Soler, en la Societat Melpòmene d’afeccionats.
Com a professional fou galant còmic dels teatres Odeon i Romea (1867-1907).
Fou el pare de Frederic Fuentes i Agulló (Barcelona, 1871 – 1959) Actor i autor teatral.
(Barcelona, 1838 – 28 desembre 1890)
Actor i autor teatral. A partir del 1862, any en què va ingressar al Teatre Odeon, va destacar en la interpretació de papers còmics amb el pseudònim Fontseca, i va protagonitzar una llarga llista de títols, sobretot de Frederic Soler, amb qui va fundar, junt amb d’altres, la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor, i que el 1866 es convertí en la companyia de Teatre Català.
El 1867 passà al Romea, on actuà fins el 1890, en que acusà problemes de salut. Tot i això, actuà uns quants mesos al Teatre Novetats.
Va escriure també algunes peces còmiques, com Un tarit-tarot (1883), Vuits i nous (1884) i La raó del pont de Lleida (1885), i monòlegs, com 505 (1880), La gran diada (1888), etc. Santiago Rusiñol escriví expressament per a ell el monòleg L’home de l’orgue (1880).
Foren fills seus Caterina, Conrad Abelard i Lleó Fontova i Planes.
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 1958)
Autor teatral. Germà de Manuel. Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis, etc.
Escriví monòlegs, sainets, com Un promés denunciat (1925), i peces com La clínica del doctor Llanceta (1925), La rifada de la rifa (1931), Gelós per força (1946), etc.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Vendrell.
(Barcelona, 1838)
Òpera en dos actes de Vicenç Cuyàs, estrenada el 1838 al Teatre Principal de Barcelona.
El llibret és de Felice Romani, basat en una novel·la de Charles-Victor Prévot.
Malgrat el seu èxit sorollós, no ha estat representada després de 1839-40.
Dades dels Països Catalans 