(Tortosa, Baix Ebre, segle XVII – Barcelona ?, 11 setembre 1714 ?)
Polític. Partidari del rei-arxiduc Carles III, que l’ennoblí (1706).
Nomenat veguer de Tortosa, defensà la ciutat contra Felip V de Borbó (1708), però hagué d’evacuar-la.
Fou veguer de Barcelona (1708-11) i de Vilafranca (1712).
Com a capità del regiment de la Fe defensà Barcelona i fou ferit, o potser mort, l’Onze de Setembre.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític. Era ciutadà honrat de Barcelona.
En 1713-14 formà part de la junta agregada al govern provisional català. Participà a les reunions governatives durant el setge borbònic.
A la primeria de setembre de 1714, amb Josep Antoni de Ribera, fou l’encarregat de comunicar a Villarroel la decisió de les autoritats de rebutjar la proposta de rendició formulada per l’enemic.
Caiguda Barcelona, els borbònics li confiscaren els béns i li cremaren el títol de ciutadà honrat.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Noble. Fou partidari de Carles d’Àustria, el qual li atorgà títol de noble el 1706.
En 1713-14 pertanyia al Consell de Cent de Barcelona. Un Bernat de Gàver era també per aquest temps capità del regiment de la Diputació.
Morí a la batalla final, als combats per la possessió del convent de Sant Pere.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. El 1704 era tinent de cavalleria. Servia al regiment de “Guardias Viejas” de Castella, destinat a combatre als aliats a la frontera de Portugal.
Entusiasta de la causa de Carles d’Àustria, deixà la seva unitat. Fou el primer oficial català que prengué aquesta actitud. S’uní aleshores al grup austròfil de Vic, que dominava aquesta ciutat.
En contacte amb el famós Antoni de Peguera, planejà la constitució d’un regiment català. Participà a l’alçament obert de la comarca d’Osona pel juliol de 1705.
Fou promogut en poc de temps al grau de tinent coronel, que exercí al combatiu regiment de cavalls de Rafael Nebot.
El 1707 protegí amb els seus genets la retirada de les forces de Lleida, que fou aconseguida sense pèrdues.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Militar. Es distingí entre els capitans d’artilleria que defensaren Barcelona contra els borbònics, al setge de 1713-14.
Morí en la defensa del baluard de Santa Clara, durant la terrible batalla empresa per aquesta posició.
Antiga fossa comuna, en que foren enterrats els patriotes catalans que moriren defensant Barcelona durant el setge filipista que culminà l’Onze de Setembre de 1714.
Situat prop de l’església de Santa Maria del Mar. A la darreria del segle XVIII la seva superfície fou empedrada i, en part, edificada.
D’ençà de la Renaixença es convertí en símbol de les llibertats catalanes perdudes, i s’hi celebren actes de caire patriòtic.
(Hostalric, Selva, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Metge. Fou catedràtic de prima de la Universitat de Barcelona.
En el període 1713-14 era membre del Consell de Cent i capità de la companyia d’estudiants de medicina, filosofia i teologia de la Coronela. Tingué un paper destacat en diversos fets bèl·lics.
El 1720 fou comissionat per l’ajuntament per anar a França a estudiar la pesta de Marsella. Publicà el resultat dels seus estudis a Tractatus de peste, praecipue gallo-provinciali et occitanica grassanti… (1725).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. El seu cognom veritable era Descatllar, que canvià per raons d’heretatge.
Fou element principal a l’alçament d’Osona contra Felip V de Borbó, el 1705. El mateix any fou nomenat alferes amb el grau de sergent major al nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Lluità a l’ofensiva per alliberar Aragó. Destacà a la batalla de Villaviciosa (1710).
(Cambrils, Baix Camp, segle XVII – Barcelona, 29 juny 1723)
Eclesiàstic. El 1704 era ardiaca de la seu de Barcelona.
Considerat austròfil, fugí de la ciutat i tornà el 1705 amb les forces de Carles III de Catalunya, el qual el nomenà capellà d’honor del palau i membre de la junta de confiscació de béns eclesiàstics.
El 1713 assistí a la junta de braços, i decidida la resistència, formà part de les primeres juntes de govern.
El 1714 fou inclòs entre els eclesiàstics que havien d’exiliar-se de tot territori de sobirania espanyola. Després d’un temps d’exili, tornà tanmateix a Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Actuà d’assessor jurídic dels parlamentaris catalans a les Corts de 1701-02, presidides per Felip V de Borbó.
El 1712 sortí elegit Conseller en Cap de Barcelona. Amb aquest caràcter presidí la reunió del Braç Popular a la famosa Junta de Braços de 1713, on fou decidida la resistència als borbònics. Era partidari de sotmetre-s’hi, i presentà una moció en aquest sentit que obtingué sis vots. Tanmateix acatà la voluntat majoritària de defensa a ultrança.
Quan començà el setge ocupava encara el càrrec de Conseller en Cap i també de coronel de la Coronela, i el seu mandat cessà en el terme reglamentari (30 novembre 1713) i seria succeït per Rafael Casanova.
Restà molt vinculat al Consell de Cent i fou nomenat advocat fiscal de la corporació, així mateix, tingué un lloc a les Juntes que formaven aleshores el govern provisional català.
L’11 de setembre de 1714, en l’atac definitiu, prengué les armes i participà en el contraatac que conduí Casanova i en el qual resultà ferit.
Després de l’ocupació borbònica li foren confiscats els béns.
Dades dels Països Catalans 