(Dénia, Marina Alta, 1667 – Lisboa, Portugal, 1751)
Militar i escriptor. Partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Fou governador de Dénia, ciutat que lliurà (1705) a Carles III i la defensà contra els setges filipistes.
Després de la guerra, passà al servei del rei de Portugal, on esdevingué coronel d’enginyers.
Vers el 1740 escriví tractats tècnics de fortificació militar, d’artilleria i de navegació d’altura.
(Albocàsser, Alt Maestrat, 1652 – Sàsser, Sardenya, 1720)
Eclesiàstic i polític. Fou ordenat sacerdot a Tortosa el 1675; passà a València, on es doctorà en arts i teologia i entrà a l’Oratori de Sant Felip Neri.
Partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria en la guerra de Successió, el 1710 aquest el féu bisbe de Brindisi, però fou refusat. Posteriorment hom li oferí la mitra d’Oriola, que refusà per no haver de servir Felip V de Borbó.
Emigrat a Viena, fou nomenat arquebisbe de Sàsser el 1714. Quan Felip V ocupà l’illa de Sardenya (1717) es negà a reconèixer-lo.
Fou molt estimat i tingut en fama de sant. És autor d’un curs de teologia escolàstica en llatí.
Antoni Fluixà (Illes Balears, segle XIX – Inca, Mallorca, segle XIX) Sabater. El 1870 reuní els artesans més anomenats de Mallorca i formà amb ells la primera fàbrica de sabates de l’illa.
Guillem Fluixà (Palma de Mallorca, segle XVII – 1743) Eclesiàstic. Era canonge penitencier de la seu mallorquina. Destacà entre els partidaris de Carles d’Àustria. A la victòria dels borbònics, en 1715, fou desterrat. No pogué tornar a l’illa fins al 1723.
Pau Fluixà (Illes Balears, segle XVI – Palma de Mallorca, 1604) Religiós dominicà. Fou prior del convent d’Eivissa. Excel·lí com a predicador. Deixà alguns escrits.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol senyorial, concedit el 1705 sobre la vila de Cullera (Ribera Baixa), juntament amb la senyoria de l’Albufera, pel rei-arxiduc Carles III a la mare del general Joan Baptista Basset i Ramos, com a mèrit de l’entrada d’aquest a València al començament de la guerra de Successió.
El 1707 fou concedit, d’altra banda, per Felip V de Borbó a Cristóbal de Moscoso y Zayas (mort el 1749), en record de la conquesta de la vila als austriacistes el 1705. La senyoria de l’Albufera fou reincorporada a la corona per Carles III de Borbó, fill de Felip V.
El títol ha passat als Osorio, ducs d’Alburquerque.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol concedit el 1708 per l’emperador Carles III al cavaller valencià Francesc Català i de Montsonís.
Nom amb el qual fou conegut el noble i militar austriacista català Francesc d’Amat i de Planella (segle XVII-1723).
(Castelló de la Plana, 5 agost 1664 – Viena, Àustria, 1755)
Metge. Estudià humanitats a Castelló de la Plana i medicina a València. Austriacista, seguí Carles III a la cort de Viena, on fou nomenat primer metge de cambra.
Exercí el càrrec fins a la seva mort, de primer al servei de l’emperador i posteriorment (des del 1740) al de la filla d’aquest, l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria.
(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)
Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.
El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.
Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718) Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.
Veure> Francesc Macià i Noguer (guerriller català austriacista del segle XVIII, fill de Francesc Macià i Ambert).
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
Dades dels Països Catalans 