Arxiu d'etiquetes: arquitectes

Solivella, Guillem

1 Resposta

(Lleida ?, segle XIV – segle XV)

Arquitecte i escultor.

A partir del 1390 fou mestre major de les obres de la seu de Lleida. Hi esculpí molts capitells del claustre, i probablement les imatges dels apòstols del portal, amb la imatge de la Mare de Déu dita del Blau. En aquest cas serien també obra de Solivella les escenes de la Passió conservada al Museu de Lleida.

El 1394 va rebré l’encàrrec de l’obra del rerecor de la catedral de València, que no realitzà. El 1410 treballava al campanar de la seu.

Soler i March, Alexandre

4 Respostes

(Barcelona, 24 abril 1873 – 28 març 1949)

Arquitecte modernista. Germà de Leonci.

Fou president de la Junta de Museus de Barcelona i, des del 1931, director de l’Escola d’Arquitectura i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya.

És autor del mercat central de València, de la restauració de la façana de la seu de Manresa, del Palau de la Indústria a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Publicà monografies artístiques i diverses publicacions sobre arquitectura.

Soler i Faneca, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 1731 – 28 gener 1794)

Arquitecte. Personalitat inquieta i innovadora, participà en l’elaboració dels plans de nombroses obres (pont a Tremp, obres hidràuliques a l’Urgell, a l’Empordà, a Reus–Salou i al port de Barcelona) i construccions particulars (palau del duc de Sessa, a Barcelona).

Però l’anomenada li ve d’haver estat director de les obres de la nova Llotja de Barcelona, una de les construccions neoclàssiques més reeixides. Sabé respectar la vella llotja gòtica, encerclada dins un rectangle de 84 m de llarg per 36 d’amplada. Les façanes, totes diferents dins la unitat d’estil, tenen cadascuna la seva personalitat, especialment la testera amb un frontó central amb columnes jòniques que reposa sobre un porxo amb columnes toscanes geminades.

Fou el pare de Tomàs Soler i Ferrer (Barcelona, 1771 – 1843)  Arquitecte. A la mort del seu pare el substituí, juntament amb Domènec Fàbregas, com a director interí de les obres de la Llotja de Barcelona; l’any 1795 en prengué la direcció efectiva. Altres obres seves foren el pont de fusta que comunicava el Palau Reial amb la Duana (1802) i el canal de la Infanta, a la Bordeta, projectat el 1805 i construït entre el 1817 i el 1819.

Solà-Morales i de Rosselló, Josep Maria de

2 Respostes

(Olot, Garrotxa, 1905 – 1996)

Advocat i historiador. Especialista en iconografia, genealogia i heràldica, fou membre de nombroses entitats culturals de Catalunya, Europa i Amèrica.

És autor de Le schéma généalogique circulaire (1958), Vicenç Falcó, escultor banyolí del barroc (1964), La création de noblesse patricienne par certains conseils municipaux de Catalogne (1968), La immigració francesa a Olot, els segles XVI-XVII (1970), Miscel·lània històrica d’Olot i comarca (1980) i Guillem Oliver, secretari de Pere el Cerimoniós, oriünd de Camprodon (1984).

Foren germans seus:

Francesc Xavier de Solà-Morales i de Rosselló  (Olot, Garrotxa, 1907 – segle XX)  Diplomàtic.

Manuel de Solà-Morales i de Rosselló  (Olot, Garrotxa, 1910 – Barcelona, 18 desembre 2003)  Arquitecte. Fou el pare de Manuel i d’Ignasi Solà-Morales i Rubió.

Societat Catalana d’Ordenació del Territori

Deixa un comentari

(Catalunya, 1979 – )

(SCOT)  Societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Constituïda per tal d’agrupar els estudiosos dels diferents temes d’ordenació del territori i promoure’n debats i informacions. És integrada per uns 350 membres, la major part arquitectes, geògrafs i economistes.

Des de la seva fundació ha dedicat l’atenció preferentment als temes de la coordinació intermunicipal, la distribució politico-administrativa de Catalunya i la història de les infraestructures del Principat.

Enllaç web: Societat Catalana d’Ordenació del Territori

Sisbert, Bartomeu

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Mestre d’obres. Establert a Barcelona.

En 1386 fou un dels tècnics reunits per dictaminar sobre la viabilitat del projecte de nau única de la catedral de Girona, tan debatut. Sisbert votà en contra, fet que determinà la prossecució momentània dels treballs segons la traça de tres naus.

Sindicat d’Arquitectes de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 29 abril 1937 – 1939)

(SAC)  Organització. Creada a Barcelona per un grup de milicians de la CNT i la UGT juntament amb arquitectes -alguns, membres del GATCPAC-.

Es varen emparar (8 agost 1936) dels locals de les velles organitzacions corporatives, l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Afiliat simultàniament als dos sindicats, fou legalitzat per un decret de la Generalitat.

Transformà radicalment l’organització i el significat del treball professional dels arquitectes, que passaren a ésser considerats com uns treballadors més del ram de la construcció, però amb la categoria de tècnics.

Era l’únic organisme capacitat per a rebre els encàrrecs professionals, que després repartia entre els seus afiliats d’acord amb un pla de racionalització del treball, i acabà així amb situacions de privilegi i corrupció i, alhora, aconseguí de democratitzar el treball i controlar-ne la qualitat tècnica.

En íntima col·laboració amb les centrals sindicals i organismes revolucionaris, donà ajut, primer, al control de les empreses constructores que havien restat aturades arran de la vaga general del 19 de juliol i, després, a la creació de l’Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona.

Redactà i dirigí un gran pla de construcció d’escoles en col·laboració amb el CENU -transformació d’esglésies i convents en escoles-; construí habitatges per als porters als terrats, així com vestidors, dutxes i lavabos, menjadors, cuines i locals de reunió a les fàbriques i llocs de treball; féu plans de defensa i construí refugis.

Tingué una estreta col·laboració amb la Comissió Mixta d’Administració i Control de la Propietat Urbana, participà en la reorganització de l’ensenyament de l’arquitectura, etc.

Simó i Bofarull, Josep

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 20 desembre 1889 – Barcelona, 27 març 1966)

Arquitecte. Titulat a París, realitzà diverses obres a Barcelona, com els cinemes Kursaal i Pathé i l’edifici de l’antic Banc de Catalunya, a la Rambla.

Treballà també en d’altres poblacions catalanes, especialment a Reus (Centre de Lectura, Institut de Puericultura, estadi del Reus Deportiu, rehabilitació del castell del Cambrer), i a Salou, on col·laborà en els primers plans d’urbanització.

Col·laborà com a periodista a “La Veu del Camp” i a “Revista del Centre de Lectura” i fou dues vegades alcalde de Reus (1919 i 1922).

Simó, Pau

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Tortosa, Baix Ebre, 1702)

Mestre d’obres. Des de l’any 1692 fins a la mort fou mestre de les obres de la catedral de Tortosa, on dirigí la construcció d’una part de la capella de la Cinta.

En ésser bandejat el seu successor Roc Xambó (1710), esdevingué mestre de la seu el seu fill:

Pau Simó (II) (Catalunya, segle XVII – segle XVIII)  Arquitecte. Mestre de les obres de la seu tortosina (1710-18), dirigí la continuació de la capella de la Cinta i féu la porta de l’Olivera, el paviment de jaspi de la capella de la Cinta i el campanar de la seu.

Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català

1 Resposta

(Catalunya, juny 1976 – )

(SERPPAC)  Organisme nascut en el si de l’àmbit “Arquitectura i Disseny” del Congrés de Cultura Catalana.

Organisme tècnic i governamental que, mentre el país no aconseguís la restitució de l’autogovern, havia de servir per a organitzar la participació popular, formar quadres de professionals i vetllar pel patrimoni arquitectònic.

Durant els anys de transició política i fins el 1981, que Catalunya no rebé de l’estat les competències de cultura i, per tant, de patrimoni arquitectònic, el SERPPAC treballà en una tasca de sensibilització i divulgació del patrimoni català.