(Barcelona, 30 gener 1837 – 28 febrer 1890)
Arquitecte. Professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Entre altres obres, féu l’església de l’Escorial de Vic (inaugurada el 1900). Fou acadèmic de Ciències i de Sant Jordi a Barcelona.
Publicà Observaciones acerca de las causas que influyen en el estado actual de la arquitectura (1884) i Monumentos romanos de Tarragona (1886).
(Barcelona, 1916 – 29 juliol 1991)
Doctor arquitecte, tècnic urbanista i pintor. Arquitecte-cap adscrit al Servei d’Edificis Artístics i Arqueològics i Ornat de l’ajuntament de Barcelona.
Com a pintor es dedicà al muralisme, i sobresurten els seus frescs de la capella dels Esportistes de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, els de la capella del Santíssim de la parròquia de Gavà i els de la Mare de Déu de l’Alegria a Tiana (1970), obres que palesen la seva admiració pels quatre-centistes toscans.
(Barcelona, 1773 – 1837)
Militar i arquitecte. Fou tinent coronel d’infanteria, acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València i arquitecte de la Reial Hisenda de Barcelona i de les fortificacions de la ciutat (1798).
Projectà l’altar major de l’església del Carme de Barcelona, en la construcció del qual intervingueren, entre els anys 1805 i 1821, els escultors Jaume Folc, Salvador Garri i Josep Ferrari i el pintor Salvador Maiol.
És autor dels llibres Prontuario de los caminos y veredas de Cataluña (1814) i Disertación sobre la conducción de aguas a las fuentes, estanques, pozos y cisternas (1821).
(Barcelona, 1906 – 15 maig 1995)
Arquitecte. Fill del també arquitecte Salvador Sellés i Baró. Estudià a l’Escola de Barcelona (1923-30).
Arquitecte municipal des del 1931 fins al 1976. Cap del Servei de Sanitat i Beneficència (1950-56), del d’Edificis Administratius (1956-67) i del d’Abastaments i Patrimoni Municipal (1967-76).
És autor de l’edifici dels jutjats -amb Porqueras-, Clínica Puigvert, Policlínica Corachán, Hospital de l’Esperança, Asil del Port, Cinema Verdi, Frontó Chiqui i restauració de la parroquial de Sant Jaume.
(Catalunya, segle XIV)
Escultor i arquitecte gòtic de l’Escola de Lleida. Mestre major de la seu lleidatana abans del 1360.
Vers el 1340 esculpí les imatges de la Verge amb el Nen i de Sant Joan Baptista per a Vinaixa, malmeses l’any 1936. El 1343 contractà una Verge i dos àngels per a la parròquia de Nalec.
Se li atribueix també una Santa Magdalena a l’església de l’Hospital de Montblanc.
(Barcelona, 1935 – Llagostera, Gironès, 8 novembre 2017)
Arquitecte. Es titulà el 1962 i es doctorà el 1967. Becat per la Ford Foundation, s’especialitzà en disseny industrial als EUA (1964). De tornada a Barcelona, fou nomenat professor de l’Escola de Disseny Elisava.
Ha promogut la VIII Conferència Internacional d’Estudiants d’Arquitectura (1963), la creació del Centre Informatiu del Disseny Industrial i el Congrés Internacional de Disseny a Eivissa (1971), etc.
Ha estat secretari-fundador de l’ADI-FAD i fou vice-president del FAD.
(Sants, Barcelona, 10 gener 1886 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 22 gener 1937)
Arquitecte i escriptor. Titulat a Barcelona el 1917, fou un seguidor de l’estil gaudinià.
Construí, entre d’altres, la casa familiar a Sant Feliu de Guíxols (coneguda com la casa dels Dimonis) i, a Barcelona, la casa Sayrach a la Diagonal i la casa veïna del carrer Enric Granados. Influït per les teories wagnerianes, concebia la creació artística com un tot.
Planificà la seva producció literària com un cicle de Set drames de la llum, dels quals escriví només Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l’íntim amic (1920).
Fou el pare de Miquel Àngel i Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers.
(Catalunya, segle XVI)
(o Sarome) Arquitecte.
Prosseguí les obres d’ampliació de la nau i les capelles de l’església de Sant Pere Apòstol de Reus, que Benet Otger havia deixat sense acabar a la seva mort (1510).
També portà a terme la construcció del campanar (1562) i treballà en el cor de la mateixa església.
(País Basc, segle XV – Catalunya, segle XVI)
Escultor i arquitecte.
Establert a Barcelona. Juntament amb Juan de Palacios, esculpí el sepulcre de Galceran de Requesens, comte de Palamós, a l’església parroquial d’aquesta població, i el de Lluís de Requesens a la seu de Lleida (acabat l’any 1511).
(Catalunya, segle XIV – Girona, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Documentat a Girona (1357-76).
Col·laborà en l’obra del claustre, avui perdut, de la col·legiata de Sant Feliu, on sembla que féu bases, columnes i esculpí alguns capitells.
Des del 1362 dirigí les obres de la seu de Girona, fins al 1368, en que fou substituït per Pere Sacoma a causa de les seves diferències amb el capítol, potser per haver defensat la continuació de les obres en una sola nau.
Dades dels Països Catalans 