(Palma de Mallorca, 1815 – 1887)
Mestre d’obres. Vinculat a l’eclecticisme romàntic italianitzant, va incorporar a les seves obres elements balears: palau del comte de San Simón (1852-54) i església de sa Vileta (1853).
Projectà l’església de Sant Magí i, el 1862, la de Santa Caterina. Dirigí les obres de l’oratori de la Misericòrdia i del pati de l’església de Sant Antoni de Viana. Restaurà edificis, com el casal de son Cigala i la casa de son Peretó.
Fou el pare de Bartomeu Ferrà i Perelló.
(País Valencià, 1727 – Madrid ?, 1786)
Arquitecte. És autor, per encàrrec de Carles III de Borbó, de l’església del Temple de València (1761-80), de façana acadèmica, on adoptà les típiques cobertes ceràmiques valencianes a la cúpula i a les torres.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1658 – Elx, Baix Vinalopó, 1719)
Arquitecte. Des del 1677 està documentat a Elx, on dirigí les obres de l’església de Santa Maria com a successor del mestre Pere Quintana (1681).
També dirigí la construcció de l’església de les Agustines d’Almansa.
(País Valencià, segle XVIII – València, 1833)
Arquitecte. Format a l’Acadèmia de Sant Carles -d’on fou membre el 1801 i director d’arquitectura el 1825- i a la de Joaquim Martínez. Autor de projectes urbanístics i de comunicacions.
Entre les seves obres sobresurten diverses esglésies al País Valencià, l’interior del Teatre Principal de València i les escalinates del passeig de Serrans (1830).
Nom amb què fou conegut Enric de Faveran, arquitecte de Girona els segles XIII-XIV.
(Rosselló, segle XIII – segle XIV)
Arquitecte. Format possiblement com a enginyer militar. A sou de la comunitat jueva, construí a Perpinyà el portal i les bestorres del call (1277).
Fou mestre d’obres de Jaume II de Mallorca, se li deuen un gran nombre d’obres a les Illes Balears: cap al 1303 posà els fonaments de les muralles de Ciutadella, el 1305 reconstruí la torre de l’Àngel del castell d’Almudaina de Palma, i la més destacable, dirigí les obres del castell de Bellver, que possiblement ell mateix havia traçat. El 1311, mort el rei, tornà a Perpinyà.
El seu estil es caracteritza per la saviesa a conjuminar la robustesa de les fortificacions amb una austera gracilitat. Hom considera una aportació original seva l’ús de trompes en les capçaleres de les capelles.
(Inca, Mallorca, segle XIII – Illes Balears, 1320)
Urbanista. A partir del 1300 dugué a terme, per encàrrec de Jaume II de Mallorca, juntament amb Pere Esturç i, des del 1304, amb Bernat Bertran, la creació i reorganització d’onze viles de l’illa de Mallorca, entre les quals Felanitx i Llucmajor, determinant amb una gran precisió les reformes a fer, si existia ja un nucli de població, i la disposició dels nuclis nous.
Estudià també les fonts de l’illa, sobre les quals escriví (1307) l’obra Aquarum forensium.
(Xàtiva, Costera, 26 abril 1767 – 11 maig 1845)
Arquitecte. Titulat a l’Academia de San Fernando de Madrid (1801). Succeí el seu pare, Francesc Cuenca, com a mestre de l’obra de la col·legiata de Xàtiva.
Intervingué en diverses obres, o les efectuà, a Xàtiva, Sueca, Utiel, Agullent, Xixona, i també a Gijón.
Professà al convent de franciscans de Xàtiva (1784).
(València, 8 desembre 1868 – 29 gener 1950)
Arquitecte. Graduat el 1891, treballà a Barcelona i des del 1900 a València, d’on fou arquitecte municipal.
Del volum de la seva obra, influïda per Violet le Duc i per l’arquitectura de Domènech i Montaner, cal esmentar: el pla general de la ciutat de València, alguns edificis de la mateixa ciutat i l’institut oftalmològic del doctor Viciano a Algemesí.
(València, 1929 – )
Entitat professional. Constituïda oficialment el 1930. La seva jurisdicció s’estén a les províncies de València, Alacant, Castelló, Albacete i Múrcia i té col·legiats d’altres indrets.
Radica en un edifici inaugurat el 1967, on sobresurten els relleus del vestíbul, de Jaume de Scals, i els de la façana, d’Amadeu Gabino.
Dades dels Països Catalans 