(País Valencià, segle XVII – València, 1732)
Arquitecte. És autor de l’església de Sant Sebastià i de la sagristia de Sant Martí, ambdues a València.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Arquitecte. Completà el claustre de Sant Miquel dels Reis de València (1601) i construí (1599-1614) la parròquia de Pego (Marina Alta). Hom li ha atribuït l’església arxiprestal d’Albaida (1592-1621).
És potser germà seu Domènec Cambra (documentat entre el 1620 i el 1637), també arquitecte, que treballà a Cocentaina.
(València, 1850 – 1926)
Arquitecte i polític. Fill de Josep Zacaries Camaña i Burcet. Llicenciat en ciències i en dret.
Fou arquitecte diocesà i construí esglésies i convents segons el neo-goticisme imperant a Madrid (l’asil del Marqués de Campo, 1882-84, el convent de les Saleses i l’escala d’honor del palau arquebisbal, 1885, tots tres a València).
Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil a Lleida i a Conca.
(València, 1821 – 1877)
Arquitecte. Fou nomenat arquitecte municipal de València el 1864. Realitzà la façana del teatre Principal (1854), el teatre de la Princesa, i els de Sagunt, Sogorb, Xàtiva i Requena, tots ells d’estil eclèctic i basat en un neoclassicisme lliure.
També va construir les places de toros de Yecla i Requena, encara que la seva obra més remarcable és la capella de l’Asil del Marqués de Campo, a València.
Fou el pare de Josep Camaña i Laymon.
(Benimàmet, València, 28 juliol 1951 – )
Arquitecte, enginyer i escultor. Format a València i a Zuric, ciutat on residí des del 1981. Les seves obres mostren la voluntat de relacionar la forma, l’estructura de l’entorn i l’equilibri estàtic de les forces.
Autor de la remodelació de l’estació de ferrocarrils de Zuric, l’estació Spandau de Berlín, la cúpula de vidre del Parlament alemany, l’Hemisfèric situat a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i la torre de comunicacions de l’Anella Olímpica de Barcelona. Es destacà sobretot com a constructor de ponts (Basilea, Mèrida, Lleida, Barcelona -Bac de Roda-, València -Alameda-, Sevilla -Alamillo, per a l’Expo 92- i Bilbao -Zubi Zuri-).
També és autor d’escultures, en les quals predominen els volums i les formes geomètriques pures.
El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1999 el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1709 – València, 1773)
Arquitecte barroc i religiós franciscà. Les seves obres tenen un cert aire valencià orientalitzant.
Hom li atribueix el temple annex al monestir de Santa Bàrbara, a Alzira (1729), amb cúpula de ceràmica amb llanterna, element característic del seu art. Acabà un bon nombre d’esglésies ja començades, com la de Nostra Dona de Sales, a Sueca (1753).
La seva obra més important és el projecte de l’església de planta rodona de San Francisco el Grande, a Madrid (1761).
Com a escultor se li déu l’altar major de l’església de Sant Maur, a Alcoi (1748-53), amb un retaule d’un barroquisme desbordant, avui desaparegut.
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Arquitecte. Treballà al castell de Bellver i al palau de l’Almudaina, i en fou oficialment titular, segons una disposició de Martí I l’Humà atorgada l’any 1402.
Fou el pare d’Antoni Bosta (Illes Balears, segle XV) Arquitecte. El rei Joan II el Sense Fe li féu extensiu el càrrec d’arquitecte titular del castell de Bellver i del palau de l’Almudaina, que ja havia tingut el seu pare per concessió reial.
(Coves de Vinromà, Plana Alta, 1693 – Madrid, 2 febrer 1754)
Arquitecte. Autor de la façana de la catedral de Múrcia (començada en 1741-42 i acabada pels seus deixebles el 1754), d’estil derivat del rococó francès.
(València, 1692 – 1756)
Escultor i arquitecte. Deixeble de Lleonard Juli Capuç.
Hi ha obres seves a la col·legiata de Sant Nicolau, d’Alacant, a la catedral d’Oriola i a l’església de Sant Felip Neri de València.
Dades dels Països Catalans 