(Aragó, segle XIV – )
Títol senyorial concedit el 1366 a Francesc de Perellós, sobre la vila de Rueda, que vengué als Ximénez de Urrea, els quals, des d’aleshores, s’intitularen vescomtes.
El títol passà als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, als Arróspide i als Silva.
(Aibar, Navarra, vers 1000 – Graus, Aragó, 8 maig 1063)
(o de Ribagorça) Primer rei d’Aragó (1035-63). Fill i successor de Sanç III el Major de Navarra al comtat d’Aragó.
Amb la mort del seu germà Gonçal I de Ribagorça (1045) va ampliar el seu regne amb l’annexió dels antics comtats de Sobrarb i Ribagorça.
Va morir durant el setge a la població de Graus, rebutjat pel rei de la taifa de Saragossa.
(Aragó, segle XIV – Mequinensa, Baix Cinca, 1419)
Noble. Fill i hereu de Pero Martines de Luna i de Saluzzo i d’Elfa de Xèrica i d’Arborea, fou fet cavaller en tenir lloc la coronació de Martí I l’Humà. Es distingí en les bandositats aragoneses per la seva lluita contra els Urrea.
Urgellista, fou inculpat de la mort de l’arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia (1411) i, per tant, fou excomunicat. Per ajudar Jaume II d’Urgell reclutà tropes mercenàries angleses i gascones però no acudí a auxiliar-lo al setge de Balaguer.
Perdudes les seves fortaleses de Trasmoz i Montaragó i abandonat per les tropes mercenàries, hagué de fer-se fort al castell de Loarre, on es rendí cap a la fi del 1413. Bandejat, li foren confiscats els béns.
(Aragó, segle XV – )
Títol, concedit el 1495 a Joan d’Aragó i Jonquers, comte de Ribagorça.
Passà als Azlor de Aragón, comtes de Guara, i als Ussía.
(Aragó, segle XIV – )
Títol senyorial concedit el 1348 a Lope de Luna, senyor de Luna i de Sogorb. Passà successivament a la seva filla i hereva Maria, muller del rei Martí I de Catalunya-Aragó, al seu nét el rei Martí I de Sicília i al seu besnét Frederic d’Aragó i de Sicília.
Havent revertit a la corona, la vila de Luna fou concedida com a senyoria al governador d’Aragó Joan López de Gurrea i López de Gurrea, i finalment, a la seva néta Maria López de Gurrea-Torrelles i de López Gurrea-Torrelles, dita La Rica Hembra, que fou muller de Joan d’Aragó i Jonquers, primer duc de Luna.
Llur besnét Francesc d’Aragó i de Borja rebé (1608), en compensació per la pèrdua del comtat de Ribagorça, el comtat de Luna.
(Aragó, segle XI – segle XV)
Gran llinatge de rics-homes de la corona catalano-aragonesa, que prengué el nom de la vila saragossana de Luna.
(Aragó, segle XIV)
Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).
Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).
Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.
(Aragó, segle XIII)
Dama. Filla del noble Eiximèn d’Urrea. Es casà amb Ferran Sanxis de Castre, fill natural de Jaume I.
En restà tràgicament vídua el 1275, quan Ferran fou negat al riu Cinca per ordre de l’infant Pere.
Tingué del seu marit un fill, Felip Ferrandis de Castre, que havia de continuar el llinatge.
(Aragó, 1283 – 1348)
Lliga dels nobles i de les ciutats i viles aragoneses, que s’erigí de fet en una alternativa de govern oligàrquic enfront, o al costat, del poder reial. La seva organització es basà en una assemblea formada per tots els rics homes, mainaders, cavallers i infançons, més dos representants per cada ciutat i vila d’Aragó i de Ribagorça, la qual, segons les ordinacions de la Unió, s’havia de reunir cada any pel maig, i en uns conservadors nomenats per l’assemblea (dos per cada districte: un ric home i un mainader).
Els districtes prevists eren vuit, i englobaven també el País Valencià: les terres de València; Ribagorça i Sobrarb; les terres d’Osca; la sobrejunteria de Jaca; Terol i Daroca i llurs respectives aldees; la sobrejunteria de Saragossa; Belchite i Tortosa; i la sobrejunteria de Tarassona.
La missió dels conservadors era la de pacificar les lluites entre particulars, administrar la justícia a fur d’Aragó (amb atribucions més àmplies que no els sobrejunters reials, puix que tenien jurisdicció també sobre les terres dels nobles), convocar les forces armades per perseguir els malfactors i rebre la jura dels membres de la Unió, els quals havien de contribuir amb una quota fixa, segons llur estament, al fons comú de la lliga i no podien sortir-se’n, sota pena de perdre llurs béns en benefici d’aquest comú; els vassalls dels qui se’n sortissin havien d’abandonar llur senyor, i la Unió es comprometia a ajudar-los.
La Unió encarnà també la defensa dels interessos nacionals d’Aragó, regne per al qual volia l’hegemonia dins el conjunt de la corona catalano-aragonesa, hegemonia que de fet exercia el Principat de Catalunya. En aquest camp les reivindicacions principals foren: intervenció en la direcció de la política conjunta, expansió aragonesa al País Valencià i modificació de les fronteres entre Aragó i Catalunya, amb la inclusió de la Ribagorça dins Aragó.
El ressentiment que els nobles aragonesos covaven des de la conquesta del Regne de València per Jaume I, que no els l’havia repartit per cavalleries i, a més, havia fet regne independent, amb furs propis, es revifà amb la conquesta de Sicília, una empresa mediterrània que no interessava a Aragó, que Pere el Gran havia decidit sense consultar els rics homes i que posava en perill les fronteres del regne i l’enemistava amb el papat.
El 1283, quan aquests perills començaren a mostrar-se amenaçadors, els rics homes reunits a l’assemblea de Tarassona exigiren que el rei els confirmés llurs furs i llibertats, i, havent-s’hi negat aquest, es col·ligaren en una unió, a la qual s’afegiren després diverses ciutats i viles. Davant llur amenaça de considerar-se deslligats de l’obediència a la dinastia i d’elegir un altre rei (que hauria estat Carles de Valois, a qui el papa havia donat els regnes de Pere el Gran, excomunicat), Pere II de Catalunya-Aragó hagué de cedir a la cort de Saragossa del mateix any 1283 i atorgar el privilegi general d’Aragó, que ell i l’infant Alfons confirmaren el 1284.
El 1285 encara hagué de cedir en el nomenament d’un justícia de València i d’un altre de Ribagorça i en l’extensió del fur aragonès a aquests territoris; només llavors accediren a col·laborar en la defensa del regne contra els croats francesos. El seu fill i successor, Alfons II el Franc, que heretà una situació internacional amenaçadora, hagué de claudicar també davant els unionistes i concedir, el 1288, el privilegi de la Unió, que limitava greument l’autoritat reial i imposava al monarca un consell, al qual hauria de consultar tots els afers relatius a Aragó, València i Ribagorça.
El seu germà i successor Jaume II el Just portà a terme una política prudent i conciliadora amb l’ajut del justícia Ximèn Peres de Salanova; cedí en la qüestió de la Ribagorça, Sobrarb i la Llitera, que foren incorporats a Aragó (1300), però condemnà la Unió a la cort del 1301, i rompé llavors amb els rics homes més revoltosos, que se n’anaren a Castella, on es posaren al servei del seu enemic Ferran IV i feren impossible la conclusió de la pau que s’estava negociant amb Castella i que reconeixia la incorporació de Múrcia a la corona catalano-aragonesa.
Ni Jaume II ni el seu fill Alfons III el Benigne no confirmaren el privilegi de la Unió, però el problema rebrotà en temps de Pere III el Cerimoniós, amb motiu de la qüestió successòria plantejada pel rei en nomenar la seva filla Constança hereva del tron (1347). Al voltant del germà del rei, Jaume d’Urgell, i, mort aquest el 1347, al voltant del seu germanastre, l’infant Ferran, s’agrupà la noblesa aragonesa, gelosa del predomini dels nobles catalans i rossellonesos en el consell reial, i nombroses ciutats i viles aragoneses, i es reconstituí així la Unió.
A la cort de Saragossa del 1347, on el rei restà pràcticament presoner dels unionistes, aquests l’obligaren a confirmar els privilegis de la Unió i a concedir-ne de nous. La Unió, per mitjà de la seva assemblea o cort i dels conservadors que aquesta nomenà, exercí de fet el poder a Aragó, bé que Terol no s’hi adherí mai i Daroca, Calataiud, Magallón i Borja es mostraren també filoreialistes.
A poc a poc, però, el rei aconseguí d’atreure’s diversos nobles, entre ells Lope de Luna, que, amb l’ajut d’aquestes viles, lluitaren per la seva causa en la guerra de la Unió i derrotaren els unionistes a Épila (1348). Després d’aquesta victòria el rei entrà a Saragossa, on executà tretze dels principals responsables.
A la cort que hi celebrà tot seguit revocà els privilegis unionistes i, desfogant el rancor acumulat aquells dos anys, els rompé i els cremà, i destruí personalment a cops de mall el segell de la Unió (hi figurava el rei al tron i el poble a sota amb les mans enlaire suplicant justícia).
(País Valencià i Aragó, 1347 – 1348)
Conflicte intern, que enfrontà les tropes dels nobles i de les ciutats i viles col·ligades a la Unió de València i a la Unió d’Aragó amb les dels qui es mantingueren fidels a l’autoritat reial. La guerra s’inicià al País Valencià, on el moviment unionista era més radicalitzat.
Des del juny de 1347 ambdues parts reunien tropes: el governador rebia reforços de Terol i del rei i els unionistes demanaven ajut a l’infant Ferran. Però el conflicte no s’inicià obertament fins després del sagnant avalot de València del novembre de 1347, provocat per la notícia de la mort de Jaume d’Urgell.
Quan les tropes unionistes es dirigien a auxiliar Cocentaina, assetjada pel seu senyor, el reialista Alfons Roger de Lloria, foren interceptades per les d’aquest i per les de Xàtiva a la Pobla Llarga, on els reialistes resultaren derrotats i on moriren el lloctinent de governador Andreu Guillem Escrivà, el seu fill Arnau, Guillem de Bellvís, etc.
No gaire més tard Alfons Roger de Lloria aconseguia d’entrar a Cocentaina, però aquest èxit es veié anul·lat per la derrota que els reialistes sofriren a Bétera (1347), batalla sagnant en la qual moriren el jutge de Terol Pedro Munyós i Gonçal Dies d’Arenós i caigué presoner Ramon de Boixadors.
El rei envià reforços al governador i decidí de passar personalment amb tropes a València per tal de dominar la insurrecció i evitar que la guerra s’estengués també a Aragó, on els unionistes havien començat a aplegar tropes.
Part d’aquestes tropes aragoneses foren enviades precisament a València, sota el comandament de Lope de Luna i Juan Ximénez de Urrea el Jove, per ajudar els unionistes valencians. Però, a causa de les diferències entre ambdós caps, els conservadors de la Unió feren retirar Lope de Luna, que llavors prengué partit obertament pel rei, es fortificà a Daroca i es col·ligà amb altres nobles reialistes i amb la vila de Terol.
Al començament de l’any 1348 la guerra esclatà també a Aragó. Mentrestant, les tropes de Juan Ximénez de Urrea havien partit vers Morella, i d’aquí a València, on s’havien unit amb els 800 cavallers castellans que hi havia portat l’infant Ferran.
També al començament d’any, el rei Pere s’havia instal·lat amb les seves tropes a Morvedre i s’hi havia fortificat esperant esdeveniments, però pel març mancaren els diners per a pagar les tropes i hagué de llicenciar-les. Poc després, una insurrecció popular a Morvedre l’obligà a dirigir-se a València, on restà a mans del unionistes, que el retingueren a la ciutat fins al mes de juny.
Mentrestant, continuaren al regne i a Aragó les escaramusses entre reialistes i unionistes, amb accions limitades, com ara la presa de Cocentaina. La partida del rei de València cap a Terol permeté, però, la reorganització de les tropes reialistes. Justament llavors els unionistes aragonesos atacaren els nobles reialistes tancats a Épila (batalla d’Épila).
La intervenció de Lope de Luna, que estava assetjant Tarassona ajudat per tropes navarreses i castellanes, aquestes comandades pel seu parent Alvar García de Albornoz, provocà la derrota dels unionistes. L’infant Ferran i Pere Ferrandis d’Híxar caigueren presoners dels castellans i hi moriren Juan Ximénez de Urrea el Vell, el capitost més destacat de la Unió, Gombald de Tramacad, Ximèn Peres de Pina i d’altres. Juan Ximénez de Urrea el Jove, que caigué presoner, fou executat, sembla, tot seguit.
La derrota significà la fi de la Unió aragonesa. Després d’haver entrat a Saragossa, el rei tornà a Terol per tal d’organitzar la campanya contra els unionistes valencians, que mentrestant s’havien apoderat de Paterna, de Planes de la Baronia i del Puig, havien assetjat Benaguasil i amenaçaven Borriana des de Castelló de la Plana, lloc que pertanyia a la reina vídua Elionor de Castella.
Mentre les tropes reialistes (uns 1.200 cavallers i 15.000 peons aragonesos i valencians) es concentraven a Sogorb sota el comandament de Lope de Luna, els unionistes atacaven encara Riba-roja de Túria, lloc de Ramon de Riu-sec, i saquejaven el call de Morvedre, per retirar-se i fortificar-se després a València.
Un atac per sorpresa a Mislata, defensada pels unionistes, donà la victòria als reialistes, victòria que fou decisiva i que determinà la rendició de València.
Dades dels Països Catalans 