(Las Pedrosas, Aragó, 1698 – València, 1746)
Metge i escriptor. Estudià a la Universitat de València, on es doctorà i fou catedràtic. També fou metge de l’hospital general de la ciutat.
Publicà obres de tema mèdic, com Tirocinimo práctico médico-químico-galénico (1737), Palma febril médico-práctica (1739) i Manual de cirugía práctica (1743), que foren reeditades.
(Talamantes, Aragó, 1732 – València, 1804)
Historiador i advocat.
És autor de Real Maestrazgo de Montesa (1787), en dos volums; d’una Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey don Jaime I fue el verdadero autor de la crónica o comentarios que corren a su nombre (1800); uns Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los fueros (1804), i d’altres obres.
(Saragossa, Aragó, maig 1755 – València, setembre 1817)
Escriptor. Germà de Domingo Mariano. Ingressà a l’orde carmelità i fou prior del convent d’aquests a València. Durant la Guerra Gran publicà obres contra la Revolució Francesa, com ara Reflexiones sobre los excesos, sedición y libertad filosófica de los franceses (1793), i opuscles de tema religiós, amb el pseudònim d’El Amante de la Religión. També col·laborà al “Diario de Valencia”.
Durant la guerra del Francès lluità contra les forces napoleòniques i redactà un manuscrit, titulat Historia de lo que padecieron los carmelitas descalzos… de Aragón y Valencia… desde 1808 a 1814, molt important per a conèixer les darreres etapes de la resistència antifrancesa a València.
El 1812 fugí i es refugià a Mallorca, on col·laborà en el “Diario de Palma” i fundà la revista quinzenal “El Amigo de la Verdad” (1812-13), des de la qual polemitzà amb el diari “Aurora Patriótica Mallorquina”.
(Saragossa, Aragó, 16 agost 1908 – València, 15 maig 1978)
Metge. Establert a País Valencià des del 1958. Especialitzat en temes sociològics i ecològics, ha pronunciat conferències.
Ha publicat nombrosos articles i els llibres La casa sin tejado (1970), Ruta y patria del Quijote (1872), La sexualidad femenina (1975) i Informe sexual de la mujer española (1978).
(La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1598 – Saragossa, Aragó, 1678)
Historiador. Cronista del regne d’Aragó (1653). Era sacerdot, després d’haver estat casat.
Publicà el 1666 els seus Anales de Aragón desde el año de 1520 … hasta el de 1525, com a continuació dels Anales de B.L. de Argensola. Com aquest, tracta en realitat de la corona catalano-aragonesa; per a la part del Regne de València segueix bàsicament Rafael Martí de Viciana i per al Regne de Mallorca, Vicenç Mut.
La part més original és la que tracta del regne d’Aragó. Fa referència també als descobriments d’Amèrica, que intercala cronològicament amb els altres fets.
Deixà inèdits diversos treballs històrics, com una vida de Felip III i una crònica d’esdeveniments del 1662 al 1668, així com algunes poesies.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
(o Pere Peres) Noble. Fill gran de Garcia Sánchez Zapata de Calatayud. Senyor de Santa Engràcia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña.
Assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà.
Casat amb Maria Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills:
Roderic Sanxis Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XIII) Es casà amb Oria Ximénez de Tovia, i foren pares de:
(Osca ?, Aragó, segle XVI – València, segle XVI)
(o del Rei) Arquitecte. El 1588 féu el claustre del cementiri de Portaceli. El 1591 era arquitecte de la ciutat de València.
La seva obra principal, una de les més representatives del corrent renaixentista valencià, és el temple, claustre -d’un classicisme pur- i altres dependències del Col·legi del Corpus Christi, fundat per Joan de Ribera a València (1598-1610).
Era germà seu Pau del Rei (País Valencià, segle XVI) Arquitecte. Era un dels ajudants del seu germà a les obres del Col·legi del Corpus Christi.
(Olalla, Aragó, 4 març 1731 – València, 5 gener 1802)
Arquitecte i tractadista. Nom de religió de Francesc Aldàs i Pina. Estudià filosofia a Saragossa, teologia a Xàtiva i matemàtiques i arquitectura amb el seu oncle, l’arquitecte carmelità Albert Pina.
Després de professar en l’orde dels jerònims (1757), projectà diversos edificis religiosos, entre els quals l’església de Burjassot, el claustre de Sant Miquel dels Reis de València (1763), la capella del sagrari de l’església de Rubiols de Móra, de l’església dels Salesians de València i de la parròquia de Xest.
Traduí del francès tractats d’arquitectura i de geometria, i escriví un Calendario perpetuo i un Compendio de los reyes de Nápoles de la casa de Aragón.
Dades dels Països Catalans 