(Ciutadella, Menorca, 25 setembre 1747 – Albarrasí, Aragó, 30 octubre 1807)
Eclesiàstic. Doctor en teologia. Residí a Madrid, i tingué una canongia a la seu de Mallorca. El 1797 fou nomenat bisbe de la restaurada seu de Menorca, on residí fins el 1801, que passà a Roma i Londres. Des del 1802 fou bisbe d’Albarrasí.
Publicà El noble bien educado… (1776) i El vasallo instruido en las primeras obligaciones… (1792), i deixà inèdit un extens Diccionario enciclopédico eclesiástico.
(Dublín, Irlanda, 1798 – Panticosa, Osca, 6 setembre 1858)
Comerciant. Juntament amb els seus fills Enric i Frederic Trènor i Buccelli, fundà a València una important societat comercial, especialment dedicada a la importació d’adobs (guano).
També fou el pare de Tomàs Trènor i Buccelli.
(Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVI – cartoixa d’Aula Dei, Aragó, 1578)
Frare cartoixà. Fou el primer prior de la cartoixa d’Aula Dei.
És autor d’obres religioses, la majoria inèdites.
(La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1598 – Saragossa, Aragó, 1678)
Historiador. Cronista del regne d’Aragó (1653). Era sacerdot, després d’haver estat casat.
Publicà el 1666 els seus Anales de Aragón desde el año de 1520 … hasta el de 1525, com a continuació dels Anales de B.L. de Argensola. Com aquest, tracta en realitat de la corona catalano-aragonesa; per a la part del Regne de València segueix bàsicament Rafael Martí de Viciana i per al Regne de Mallorca, Vicenç Mut.
La part més original és la que tracta del regne d’Aragó. Fa referència també als descobriments d’Amèrica, que intercala cronològicament amb els altres fets.
Deixà inèdits diversos treballs històrics, com una vida de Felip III i una crònica d’esdeveniments del 1662 al 1668, així com algunes poesies.
(Albelda, Llitera, 12 juliol 1767 – Saragossa, 12 gener 1809)
Militar. Pertanyia al cos d’enginyers. Lluità contra els francesos a la Guerra Gran. Fou professor de l’Academia de Ingenieros d’Alcalà de Henares. Durant la invasió napoleònica participà a la defensa de Saragossa, als dos setges soferts per la ciutat. Morí d’una bala de canó, després d’haver actuat amb heroisme. Tenia aleshores el grau de coronel.
És autor d’un Tratado de fortificación de campaña, que restà inèdit, i d’altres escrits sobre temes militars.
(Carlet, Ribera Alta, 24 desembre 1897 – Plan, Aragó, juliol 1978)
Pintor. Fou pensionat en la seva joventut per estudiar la pintura flamenca. Ha destacat en l’ensenyament.
S’ha dedicat de preferència als paisatges i als temes florals.
(Vila-real, Plana Baixa, 1717 – Calataiud, Aragó, 1773)
Religiós mercenari. Tingué alts càrrecs dins l’orde, on arribà a ésser general.
És autor d’unes Cartas pastorales i d’un estudi crític sobre l’oratòria sagrada de l’època.
(Oriola, Baix Segura, 12 novembre 1906 – Nuévalos, Aragó, 12 abril 1958)
Escriptor. Germà de Vicent i de Lola.
És autor de llibres de poemes, com Tertulia de campanar (1932), Impetu del sueño (1934), Vientos de la angustia (1947) i La senzillez atormentada (1951), i de diversos assaigs: La angustia romántica de nuestro tiempo (1935).
(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 1791 – Borja, Aragó, 20 abril 1865)
Escriptor. Fet presoner a Lleida durant la guerra del Francès, passà força temps a França, on estudià.
El 1823 fou nomenat catedràtic de grec a Saragossa, però, liberal com era, aquell mateix any hagué d’anar-se’n a França. En tornà el 1834, i tornà a ocupar la càtedra (1835-62). Fundà a Saragossa el periòdic “El Eco de Aragón” i el dirigí (1837-42).
Publicà obres de dret, de literatura, de filosofia i d’història i la novel·la Vida de Pedro Saputo (1844), i deixà inèdites nombroses peces teatrals en castellà.
(Terzaga, Castella, 7 agost 1719 – Torrehermosa, Aragó, 3 agost 1801)
Eclesiàstic. D’orientació regalista, fou nomenat bisbe a Mèxic, on defensà Carles III de Borbó, quan decidí l’expulsió dels jesuïtes.
Nomenat arquebisbe de València (1773), protegí la Societat d’Amics del País i fomentà els avanços agrícoles i industrials.
La decisió de substituir les monges d’un convent per un grup d’ursulines franceses emigrades (1794) provocà un avalot popular anti francés, amb el suport del capità general duc de la Roca. Aquest aconseguí d’expulsar-lo de València i fer-lo renunciar a la seu arquebisbal.
Fou autor d’una Exhortación sobre los peligros de la Convención francesa (1793).
Dades dels Països Catalans 