(Barcelona, 30 octubre 1891 – 23 gener 1965)
Anarquista. Fou perseguit per les autoritats en diverses ocasions. Sofrí condemna al penal de Puerto de Santa Maria.
El 31 de juliol de 1926, a la plaça de Palau de Barcelona, atemptà contra el general Primo de Rivera al pas del seu automòbil. Li llançà un punyal. L’arma es clavà en un tauler lateral del vehicle, el qual atropellà l’agressor.
Va ser empresonat a Cartagena fins l’any 1931.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 22 maig 1894 – Lissac, Occitània, 19 juliol 1973)
Anarco-sindicalista.
Un dels representants de la CNT en el comitè de proveïments els primers mesos de la guerra civil de 1936-39, substituí Marià R. Vázquez en la secretaria del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (novembre 1936-maig 1937).
Arran dels Fets de Maig del 1937, passà a formar part del govern provisional de la Generalitat (5 maig-28 juny 1937) com a conseller de serveis públics, economia i sanitat i assistència social.
Posteriorment, fou un dels creadors del consell del Moviment Llibertari Espanyol (Perpinyà, març 1939).
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 7 maig 1937)
Anarquista. Un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, de les quals fou membre del comitè regional i secretari.
Propicià el Front Revolucionari de les Joventuts (febrer 1937), amb la Joventut Comunista Ibèrica.
Membre de la FAI, morí en els Fets de Maig de 1937.
(Barcelona, segle XIX)
Obrer maquinista.
Amb el nom de Sarro Magallán representà els obrers espanyols al congrés de Brussel·les (setembre 1868) de la I Internacional.
L’octubre de 1868 fundà la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona.
Com a anarcol·lectivista participà en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-88).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 novembre 1865 – Perpinyà, 5 febrer 1939)
“Soledat Gustavo” Anarquista. S’uní (1891) a Joan Montseny “Federico Urales” i fou mare de Frederica Montseny.
Col·laborà a “La Tramuntana”, “El Productor”, “Tierra y Libertad” i “La Revista Blanca” (1925-36), que dirigí.
Se significà per la seva lluita en favor de l’emancipació de les dones.
Llibres seus són: La sociedad futura (1899) i El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1933).
(Barcelona, 4 maig 1937 – 7 maig 1937)
Esdeveniments que tingueren lloc en enfrontar-se les forces d’ordre públic de la Generalitat, el PSUC, UGT i Estat Català amb CNT-FAI, “Amigos de Durruti” i POUM, dins el marc de les tensions internes de la zona republicana representades pels anarcosindicalistes (revolució) i pels comunistes (guanyar la guerra).
Els fets s’iniciaren quan el comissari d’ordre públic de la Generalitat, Rodríguez Salas (PSUC), intentà d’emparar-se de l’edifici de la Telefònica, amb l’acusació que el comitè d’aquesta (CNT) s’havia extralimitat en les seves funcions.
La CNT decretà la vaga general per als dies 4 i 5 i es lluità al barri vell de Barcelona i als nuclis de Sant Andreu, el Poble Nou, Sants i Gràcia. Com a conseqüència d’aquestes lluites foren assassinats Sesé (UGT), Camillo Bernieri (anarquista) i Alfred Martínez (Joventuts Llibertàries) i hi hagué atemptats contra Frederica Montseny i Marià R. Vázquez.
Per tal d’aturar els fets es formà un nou govern de la Generalitat el dia 5 amb la inclusió de Sesé (substituït per Vidiella), Feced, Mas i Pou, sense assolir l’objectiu. El govern de la República, des de València, envià guàrdies d’assalt, que arribaren el dia 7.
Els fets de maig costaren mig miler de morts i un miler de detencions. Els comunistes responsabilitzaren el POUM dels fets i iniciaren una campanya de detenció dels dirigents d’aquesta organització, i alhora els acusaven d’estar al servei de Franco. Andreu Nin fou assassinat el juny de 1937.
Les conseqüències dels fets foren, en primer lloc, la pèrdua de poders de la Generalitat; en segon lloc, la crisi del govern Largo Caballero, i, en tercer lloc, la influència creixent dels grups comunistes PCE-PSUC.
(Barcelona, gener 1931 – agost 1933)
Setmanari anarquista. Fundat per Federico Urales.
Òrgan del grup de “La Revista Blanca”, s’oposà als trentistes.
Hi col·laboraren F. Alaiz, G. Esgleas, Soledad Gustavo i F. Montseny, entre altres.
(Bullas, Múrcia, 16 gener 1900 – Madrid, 25 agost 1972)
Anarco-sindicalista. Resident a Barcelona, ingressà a la CNT (1910), de la qual fou secretari del comitè general (1930); un any més tard signà el manifest dels Trenta.
Fou ministre de Comerç, amb Largo Caballero (1936-37).
Dirigí “Acción”, “Sindicalismo” (1933-35) i “Fragua Social” (1936-39).
En acabar la guerra civil, s’exilià a Mèxic, d’on tornà per residir a València (1967).
(Reus, Baix Camp, 30 gener 1852 – Barcelona, 23 maig 1905)
Anarco-col·lectivista. Adherit a la I Internacional (1870), fou secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1872-73).
Promotor de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881). Defensà la línia sindicalista i s’oposà a l’anarco-comunisme.
Fundador de “La Teula” (1880) i del seu continuador “La Tramontana” (1887-95), setmanari anarquista català, satíric i anticlerical. Col·laborà a “La Asociación” (1883-89) i “El Productor” (1887-93).
L’onada terrorista a Barcelona implicà el seu abandó de la lluita obrera. Acabà dirigint “Los Deportes”, que ell mateix havia fundat.
Autor d’Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1881) i Los partits socialistes espanyols (1892).
Usà el pseudònim de Lo Dimoni Gros.
(Barcelona, 6 gener 1920 – 30 agost 1957)
“el Facerias” Guerriller anarquista. Membre de l’organització juvenil anarquista Joventuts Llibertàries des del 1936, lluità al front d’Aragó i fou empresonat del 1939 al 1945.
Incorporat al moviment anarquista, des del 1947 es destacà per les seves accions armades -atracaments, bombes, atemptats- a la guerrilla urbana antifranquista.
Morí deu anys més tard en un enfrontament amb la policia.
Dades dels Països Catalans 