Arxiu d'etiquetes: Amèrica (nascuts a)

Robert i Yarzábal, Bartomeu

13 Respostes

(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)

Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.

Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.

Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.

Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Mira i López, Emili

6 Respostes

(Santiago de Cuba, Cuba, 24 octubre 1896 – Petropòlis, Brasil, 16 febrer 1964)

Psiquiatre. Després de la guerra amb els EUA els seus pares es traslladaren a la península, primer a Galícia i després, i definitivament, a Barcelona. El 1917 es llicencià en medicina a Barcelona, amb premi extraordinari. El 1919 fou nomenat cap del Laboratori Psicomètric de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona. El 1923 es doctorà a Madrid.

Del 1931 al 1939 fou cap de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat. Sabé rodejar-se de magnífics col·laboradors, juntament amb els quals aconseguí que la psicologia catalana adquirís relleu internacional.

D’entre les activitats portades a terme per Mira durant el període republicà, cal assenyalar la seva obra com a codirector amb Joaquim Xirau de la revista “Psicologia i Pedagogia” (1933-39), la fundació del primer centre d’Orientació Psicològica Infantil “La Sageta” i la cofundació, amb altres personalitats, de la primera clínica psicosomàtica del país. Durant la guerra civil fou cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Republicà.

El 1939 s’exilià a Amèrica, on treballà a diversos països, i s’instal·là definitivament al Brasil el 1945, on fundà i dirigí l’Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Professional (ISOP).

De la seva extensa bibliografia cal assenyalar La psicoanàlisi (1926), Test psicodiagnòstic miokinètic (PMK) (1939), Psychyatry in War (1943), Doctrinas psicológicas (1963) i Cap a una vellesa jove. Psicologia i psicoteràpia de l’envelliment (1961).

Martí i Badenes, Marcel

Deixa un comentari

(Alvear, Argentina, 1925 – Peratallada, Baix Empordà, 11 agost 2010)

Escultor. Als tres anys fou dut a Barcelona. Estudià a l’Escola de Belles Arts i amb Prat i Ubach. Fins al 1953 s’havia dedicat a la pintura. Féu les seves primeres exposicions individuals d’escultura a Barcelona, en 1948. El mateix any es traslladà a París. Devers el 1958 s’afermà en una línia no figurativa.

Treballà amb gran diversitat de materials, i ha utilitzat per als conjunts embolcalls de teixit encolat, pintat i envernissat. El seu art és d’una gran originalitat. La seva exposició de Barcelona de 1965 fou un èxit total, i coincidí amb la publicació d’una monografia sobre la seva obra, escrita per Gustau Gili i Torra. L’exposició era formada d’una curiosa sèrie d’estatuetes o fetitxes de bronze, de composició simètrica.

El 1958 li fou concedit el premi Manolo Hugué, i el 1960 el premi Juli González.

Lull Santiago, Vicente

Deixa un comentari

(La Plata, Argentina, 1949 – )

Arqueòleg i prehistoriador. Catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1993.

El seu treball d’investigació s’ha centrat en la teoria de la interpretació arqueològica, en l’arqueo-ecologia mediterrània entre el IV i el I mil·lenni aC i en la prehistòria recent del sud-est de la península Ibèrica i les Illes Balears.

Entre les seves publicacions destaquen: La “cultura” de El Argar. Un modelo para el estudio de las formaciones sociales prehistóricas (1983), Arqueología de Europa, 2250-1200 aC. Una introducción a la edad del bronce (1992, en col·laboració) i Cronología de la Prehistoria Reciente de la Península Ibérica y Baleares (1996, en col·laboració).

Llobera i Plana, Josep Ramon

Deixa un comentari

(l’Havana, Cuba, 1939 – Londres, Anglaterra, 4 desembre 2010)

Antropòleg. Estudià economia i filosofia a la Universitat de Barcelona i es doctorà en antropologia social a la Universitat de Londres (1978). Resident a Anglaterra des del 1969, fou professor a les universitats de Hull, Sheffield i Londres fins a la jubilació (1996), i professor visitant al University College de Londres i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, féu treball de camp sobre educació i canvi social al Carib (Barbados).

El seu interès inicial se centrà en la història de les idees antropològiques i l’antropologia com a disciplina científica, temes sobre els quals publicà, entre d’altres, Hacia una historia de las ciencias sociales (1981), Caminos discordantes (1989), La identidad de la antropología (1996), The Anthropology of Europe (1994), Fonaments antropològics del comportament humà (2001), a més d’un Manual d’antropologia social (1999).

Des de finals de la dècada dels anys 1980 centrà progressivament les investigacions en el nacionalisme i la identitat a Europa, que sovint exemplificà i aprofundí amb referències al cas català. Sobresurten The God of Modernity (1994), The Role of historical memory in (ethno) nation-building (1996), Recent theories of nationalism (1999), De Catalunya a Europa. Fonaments de la identitat nacional (2003) i La teoria del nacionalisme a França (2003).

Autor de nombrosos articles, col·laborà també en compilacions d’articles, d’algunes de les quals fou també editor. Publicà la novel·la Reminiscences of a Distant Past (2006).

Gato Pérez

1 Resposta

(Buenos Aires, Argentina, 11 abril 1951 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 18 octubre 1990)

(Xavier Patricio Pérez Álvarez)  Cantant i compositor. El 1966 es traslladà a Barcelona, on s’inicià en grups de rock i de jazz i fundà el segell discogràfic “Zeleste”.

A la meitat dels anys 1970 es dedicà plenament a recuperar i popularitzar la rumba catalana i la dotà de contingut social i d’una nova imatgeria.

D’entre la seva obra destaquen: Carabruta (1978), Romesco (1979), Altaia (1981), Prohibido maltratar a los gatos (1982), Flaire de Barcelona (1982), Música (1983), Gato por gato (1986) i Ten (1990, premi de la Crítica).

Gas i Cabré, Mario

4 Respostes

(Montevideo, Uruguai, 5 febrer 1947 – )

Actor i director teatral. Fill de Manuel Gas i Salvador. Nascut accidentalment a sud-americà. Es va iniciar en els teatres universitaris i independents dels anys 1960 a Barcelona. Ha destacat com a director escènic d’òperes, de musicals i de diversos muntatges teatrals.

Ha dirigit, entre altres, El Adefesio, de R. Alberti, L’òpera de tres rals, de B. Brecht (1984), Salomé, d’O.Wilde (1985), La Ronda, d’A. Schnitzler (1986), El temps i els Conway, de J.B. Priestley (1992), Sweeney Todd, de S. Sondheim i H. Wheeler (1995), i Martes de Carnaval, de Valle-Inclán (1995).

El 1997 va debutar com a director de cinema amb El pianista. Ha estat empresari i va ésser director del Festival de Tardor de Barcelona (1989-91) i del Festival Olímpic de les Arts (1992). Ha rebut, entre d’altres, el premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el premi de la Crítica de Barcelona.

Ha exercit també com a crític teatral i gestor i animador.