Joan Prat i Mas (Catalunya, segle XIX) Tècnic agrònom. Ensenyà al seminari de Barcelona. És autor de diversos escrits sobre la seva especialitat.
Miquel Prat i Mas (Catalunya, segle XIX) Eclesiàstic. Era catedràtic del seminari de Solsona. Publicà algunes obres piadoses.
(Barcelona, 20 gener 1870 – setembre 1947)
Enginyer agrònom.
Dirigí les estacions enològiques de Vilafranca del Penedès (1902) i de Reus (1907), projectades per ell mateix, que esdevingueren centres complementaris de l’Escola Especial de Viticultura creada el 1910.
Pertanyia a diverses corporacions i actuà en congressos internacionals de la seva especialitat.
És autor de nombrosos estudis monogràfics sobre enologia, escrits en castellà i en català.
(Catalunya, 1894 – 1927)
Enginyer agrònom.
Fou professor d’arboricultura, a l’Escola Superior d’Agricultura, i de floricultura, a l’Escola de Bells Oficis de la Universitat Nova de la Mancomunitat.
És autor d’obres tècniques.
(Mataró, Maresme, 5 setembre 1876 – 15 setembre 1938)
Enginyer agrònom. Obtingué la càtedra de patologia vegetal a l’Escola Superior d’Agricultura, i el 1917 s’encarregà de la de biologia.
El 1907 passà a exercir el càrrec de cap del servei agronòmic de la comarca de Girona.
Entre la seva extensa bibliografia es poden esmentar El diabló de l’avellaner (1921), De patologia agrícola (1930) i Investigacions biològiques sobre el corc del suro (1934).
(Barcelona, segle XVIII – 1814)
Agrarista. Terratinent a Sants, ciutadà honrat de Barcelona, senyor de Tudela i Queràs (Segarra) i, potser, baró de Granera. Es doctorà en dret i fou advocat de l’audiència de Catalunya.
Ocupà càrrecs polítics durant l’organització de la resistència de Catalunya contra la invasió francesa al final de la Guerra Gran.
Defensà l’agricultura com a base de la felicitat pública. Era partidari d’una especialització total: el Principat havia de dedicar-se al conreu de la vinya, a la ramaderia -el nord- i al conreu de les patates, que permetria de comprar amb avantatge bestiar i blat, cosa que el separava de Barba i Roca.
Tingué un gran ressò a tota la península per les consultes que hom li feia com a director d’agricultura de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, a la qual ingressà el 1766, i per les seves publicacions, de les quals destaquen Memoria sobre las utilidades del colzat (1775), Modo de hacer el vino (1784), Instrucción sobre la raíz de la miseria (1788), Memoria sobre la viña en Cataluña (sd) i Resposta de corregiment de Barcelona al qüestionari de Francisco de Zamora (editat el 1973).
(la Nou de Gaià, Tarragonès, 14 setembre 1866 – Madrid, 16 juliol 1934)
Noble i enginyer agrònom. Fill de Carles de Morenés i de Tord. Tenia el títol de comte de l’Asalto i d’altres.
Fou diputat a corts i senador per Tarragona en diverses ocasions.
(Barcelona, 1832 – Palma de Mallorca, 20 octubre 1908)
Naturalista i agrònom. Fill de Pere Felip Monlau i Roca. Fou professor de l’Institut barceloní.
És autor de tres llibres de text i d’un Tratado de olivicultura (1877).
(Tarragona, 1812 – Barcelona, 1891)
Agrònom i advocat. Home d’idees liberals, fou diputat a corts per Tarragona i president de la diputació provincial.
Molt interessat per la viticultura, el 1867 inicià estudis sobre els estralls de la fil·loxera a les vinyes de França, i féu un viatge d’estudis per veure les mesures que calia prendre si l’insecte arribava al nostre país.
Les seves opinions foren preses en consideració pels congressos antifil·loxèrics de Madrid, Reus i Saragossa, així com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la qual cosa el portà a ocupar la comissaria règia en la direcció de la lluita contra la fil·loxera. Suggerí el replantament a base de peus de cep americà, considerat immune a l’insecte.
Fou president i gerent de la primera companyia ferroviària de l’estat espanyol.
Publicà Estudios sobre la Phylloxera vastatrix (1878).
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1860 – Gelida, Alt Penedès, 1942)
Publicista i viticultor. Es destacà en la lluita contra la fil·loxera i en la replantació de les vinyes després de la plaga.
El 1893 escriví Instrucciones para el cultivo de la viña americana, premiat a Barcelona aquell any, i col·laborà en les publicacions “L’Art del Pagès”, “La Veu de Catalunya” i “El Cultivador Moderno”, que fundà el seu fill Raúl Maria Mir i Comas.
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1887 – 1964)
Publicista i viticultor. Fill de Rafael Mir i Deàs. Milità a la Lliga Regionalista.
De jove fou redactor d'”El Penedès Nou” i d’altres revistes del ram. La seva gran obra fou “El Cultivador Moderno”, publicació mensual fundada l’any 1911.
Traduí nombrosos tractats sobre temes agrícoles i publicà diversos assaigs sobre temes vitivinícoles.
La seva obra cabdal fou la Cataluña Agrícola (1943), estudi acurat d’edafologia, conreus, fitologia i característiques de les comarques catalanes.
Dades dels Països Catalans 