(València, 1830 – Xixona, Alacantí, 1891)
Escriptor i advocat. Destacà en l’exercici de la seva carrera.
En 1860 fou un dels fundadors de la revista “El foro valenciano”. L’any següent fundà l’Orfeó Valencià i s’encarregà d’una de les seves classes. Més tard dotà l’entitat d’una càtedra de declamació.
El 1873 establí una càtedra de taquigrafia a la Societat Econòmica d’Amics del País i el 1875 fou secretari de l’ajuntament de València.
Escriví en català algunes peces de teatre popular.
(Maó, Menorca, 13 maig 1856 – 4 octubre 1946)
Advocat i sociòleg. Col·laborador a “La Voz de Menorca” i a la “Revista de Menorca”. Va ésser dirigent del partit republicà de Menorca.
Entre les seves obres cal assenyalar Sa qüestió d’es treball a Menorca (1920) i els llibres de folklore menorquí Lletres a una mare maonesa, i De re cibaria (1923).
(l’Alguer, 29 maig 1927 – 6 febrer 2009)
Poeta i advocat. Poeta molt acostat al llenguatge literari del Principat.
Ha publicat Música de serenades (1951), Vida (1957) i Alghero, cara de roses (1961).
(València, 8 abril 1915 – Rocafort, Horta, 16 desembre 1997)
Advocat i polític. Estudià dret a València i fou secretari (1956) i degà (1962) del Col·legi d’Advocats de València. President del Consell d’Administració del Banc de l’Exportació.
D’ençà del 1975 promogué el Partido Popular Regional Valenciano, que s’integrà després en la coalició Unión de Centro Democrático, d’ençà de les eleccions del 1977 i 1979, fou diputat per València, president de la Comissió Constitucional i vice-president del Congrés dels Diputats, en les legislatures de 1977 i 1979-83.
(València, 1828 – 1905)
Advocat i polític. Fundador de la revista jurídica “El Foro Valenciano”.
Afiliat al partit conservador, fou president de la Diputació Provincial de València (1880-81) i diputat a corts per València (1891).
Seguidor de Silvela, presidia a València el Cercle Conservador i l’Acadèmia de Sant Carles, a la qual havia ingressat el 1900.
(València, 1818 – 1850)
Escriptor i advocat. És autor de treballs històrics i de quadres de costums valencians, a més d’abundants col·laboracions periodístiques.
(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)
Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.
Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.
Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.
Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
(Russafa, València, 9 juliol 1830 – València, 27 febrer 1887)
Advocat i polític. Diputat a Corts (1867, 1881), fou partidari de la Restauració i un dels redactors de la Constitució de 1876. Governador civil de la província de València (1865).
Fou diverses vegades degà del Col·legi d’Advocats de València i president de la societat Lo Rat Penat (1886).
(Sogorb, Alt Palància, 1820 – 1875)
Polític i advocat. Havia cursat la carrera militar, però les seves idees liberals el feren participar lliurement a la revolució de 1848, al front d’una formació de voluntaris. Derrotat el moviment, fugí a França, on visqué un temps.
Fou diputat diverses vegades i governador de Conca.
Dades dels Països Catalans 