Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria del Mercadal o de Cadins), situada al raval del Mercadal de la ciutat.
S’hi traslladaren el 1492 les monges de Sant Feliu de Cadins, a redós de l’església de Santa Susanna (dita des d’aleshores de Santa Maria).
El 1771 construïren una nova església renaixentista, que fou arrasada el 1937.
La comunitat hi subsistí fins al 1936 (llevat del període 1808-14), i el 1944 s’aplegà de nou i s’establí a Salt.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Abadia benedictina (Santa Maria de Gerri, o Sant Vicenç de Gerri), fundada pel prevere Espanell l’any 807. El palau abacial, la residència dels monjos, el claustre i altres dependències no s’han conservat.
L’església, consagrada el 25 de setembre de 1149, té tres naus: la central, més alta i coberta amb volta de mig punt, i les laterals, amb volta de quart de circumferència. Un atri de tres cossos precedeix l’església, i el campanar té espadanya de tres pisos.
La vida monacal a Gerri, d’una gran vitalitat fins al segle XII gràcies als comtes de Pallars, decaigué gradualment fins que s’extingí l’any 1835.
(les Valls d’Aguilar / la Ribera d’Urgellet, Alt Urgell)
Antiga abadia benedictina (Sant Climent de Codinet), situada a l’esquerra del Segre, entre els antics termes de Noves de Segre i el Pla de Sant Tirs. Era lloc de refugi i hospitalitat, prop del camí de la Seu d’Urgell.
Hom n’ignora la fundació i la regla de la primitiva comunitat, esmentada el 803 sota l’abat Víntila; el 829 observava ja la regla de sant Benet. El 1001, a causa del relaxament a que havia arribat, el papa Silvestre II l’uní al monestir de Tresponts; a partir d’aleshores hom no té cap més notícia de la comunitat.
Les edificacions foren arrasades per una riuada del Segre.
La capella de Sant Pere de Codinet, a l’altra banda de la carretera moderna, en recorda el nom.
Abadia benedictina (Sant Pere de Camprodon). Fundada el 950 pel comte Guifré de Besalú, en obtenir del bisbe de Girona el domini de l’església, ja existent al principi del segle X. Gràcies a les nombroses donacions dels germans de Guifré, el patrimoni superà àmpliament la vall de Camprodon.
El 1078 el monestir fou unit al de Moissac, amb la qual cosa passà a dependre de Cluny (fins al 1461). Sotmès a diversos saqueigs per part dels francesos durant el segle XVII, fou destruït durant la guerra Gran (1793), encara que després subsistí fins a l’exclaustració del 1835.
De l’edifici monàstic, només en resta l’església romànica de planta de creu llatina (segle XII); la resta de dependències foren demolides el 1936.
(Cabanes d’Empordà, Alt Empordà)
Abadia i antic priorat (Sant Feliu de Cadins) de monges cistercenques.
El 1169 Alexandre III el convertí de filial de Valldemaria, prop d’Hostalric (Selva), en abadia i cap de l’antiga matriu.
En resta l’església (final del segle XIII), de planta de creu llatina, i altres dependències.
El 1492 les monges es traslladaren a l’església de Santa Susanna del Mercadal, a Girona, on subsistiren fins al 1936.
Des del 1944 la comunitat resideix a Salt (Gironès).
(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)
Antiga abadia benedictina (Sant Pere del Burgal), dita més tard priorat d’Escaló, situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a migdia d’Escaló, a l’extrem meridional de la vall d’Àneu.
La seva fundació és desconeguda; el 859 Rampó de Tolosa concedí al seu abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué aviat, i fou cedida a Gerri abans del 908 i a la Grassa abans del 948. Del 948 al 960 fou un monestir femení. A la fi del segle XI es convertí en priorat de la Grassa.
Fou secularitzada el 1570, si bé subsistí fins a la desamortització del segle XIX.
Queden algunes restes de l’església (segle XII), de planta basilical, amb tres naus i tres absís; les pintures del mestre de Pedret, també del segle XII, es conserven en gran part al Museu d’Art de Catalunya.
Antiga abadia benedictina de Sant Salvador de Breda.
Fundada el 1038 a la vall de Breda pels vescomtes de Cabrera, Guerau I i Ermessenda. L’església fou consagrada el 1068. Des del final del segle XI fins a mitjan segle XIII depengué de Sant Cugat del Vallès.
Guerau IV de Cabrera li féu donació de les relíquies dels màrtirs cordovesos Iscle i Victòria, les quals foren un centre d’atracció piadosa per al cenobi.
El temple fou substituït al segle XIV per l’actual església gòtica, completada en la part de la façana durant el segle XVI.
D’aquesta obra tan sols resta el campanar, un dels millors del romànic català. Les dependències conventuals es conserven molt malmeses, algunes convertides en cases particulars. Encara que espoliada, s’ha salvat íntegrament l’església, convertida en parroquial.
Els francesos saquejaren el monestir el 1810. La vida monàstica durà fins a l’exclaustració.
Antiga abadia agustiniana (Santa Maria de l’Estany) d’estil romànic, avui parròquia del municipi. Fou un dels centres clericals més actius del país impulsada per la reforma gregoriana.
Rebé en el segle XII nombroses dotacions, que permeteren al monestir de reedificar l’església i iniciar la important obra del claustre. El 1395 l’incendi de l’abadia feu que restés abandonada 41 anys. El 1448 un terratrèmol enderrocà les voltes de l’església, i la recuperació fou lenta i mai total.
El 1775 la comunitat era totalment extingida. En 1966-71 es restaurà l’església actual, d’una sola nau i creuer amb tres absis, que substitueix un temple del segle X, fou consagrada l’any 1133 per Oleguer i els bisbes de Vic i de Girona.
El seu claustre, gairebé quadrat, té 72 columnes, corresponent-ne 18 a cada ala, posades de dues en dues. Els magnífics capitells no conserven el primitiu ordre; presenten esculpits temes del Nou Testament, costums, flors i fauna del país, heràldica i motius fantàstics.
L’església conserva la imatge de la Mare de Déu de l’Estany alletant el Nen, en alabastre, i cinc sarcòfags del segle XIV. A l’actual rectoria hom ha instal·lat un petit museu de peces antigues, documents i records.
(Rabós d’Empordà, Alt Empordà)
Abadia benedictina (Sant Quirc de Colera), al vessant meridional de la serra de l’Albera. És esmentada ja el 844; el 927 l’abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d’Empúries, consagrada el 935, ampliada el segle XI sobre un pla basilical i renovada entorn del 1123 (any que fou consagrada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet).
La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. A més de la jurisdicció sobre Colera, Rabós i les Baussitges, els seus béns s’estenien a diversos llocs de l’Empordà i del Rosselló, i tenia el dret exclusiu de pesca a les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Amb els abats comendataris inicià una ràpida davallada i, el 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú.
En resta l’església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, amb tres absis amb decoracions llombardes d’època molt evolucionada; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia el segle XIX.
Prop del monestir hi ha l’església de Santa Maria, consagrada el 1135 com a parròquia dels súbdits del cenobi.
Antiga abadia canonical (Sant Vicenç de Cardona), situada dins el clos del castell de Cardona. Les primeres notícies de l’església són del 980; aleshores ja hi vivien diversos clergues comunitàriament. Les intromissions dels vescomtes d’Osona–Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1018 pel vescomte Bremond I de Cardona, aconsellat per l’abat Oliba. Bremond inicià la construcció de la gran basílica, consagrada el 1040.
La comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement els segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bremond i els seus successors. Vers el 1090 hi fou introduïda la reforma augustiniana. La comunitat era composta d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners; en depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf. Fou secularitzada el 1592, que restà convertida en col·legiata secular regida per un abat. La comunitat de Sant Vicenç es traslladà a la vila de Cardona al segle XVIII, on subsistí fins al 1851. El monestir i l’església foren convertits en caserna a partir del 1794.
Les dependències canonicals i el claustre gòtic són en restauració. La basílica, restaurada recentment, és un dels monuments més importants de l’art romànic; té tres naus i tres absis amb un transsepte sobremuntat d’una cúpula. L’edifici és precedit d’un atri o nàrtex que s’estén al llarg de la façana de ponent, cobert, com les naus laterals, amb volta d’aresta decorada, amb unes pintures de tema religiós del segle XII, dins l’estil del Mestre de Polinyà, i unes altres del 1300, amb escenes del setge de Girona del 1285, recentment restaurades. La nau central és coberta amb volta de canó. Sota el presbiteri hi ha una àmplia cripta de tres naus, coberta amb voltes d’aresta sostingudes amb columnes. L’església fa 49 m de llargada i 17,5 d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 m d’amplada i 19 d’alçada.
Dades dels Països Catalans 