(Felanitx, Mallorca, 24 març 1926 – Madrid, 17 agost 2023)
Ciclista. Malgrat esporàdiques aparicions en curses de carretera, la seva especialitat fou la pista, on assolí els títols mundials en mig fons professional darrera moto: 1955, 1959, 1960, 1962, 1964 i 1965. També fou subcampió mundial els anys 1956 i 1958.
Retirat de la competició el 1966, fou entrenador i seleccionador dels corredors espanyols de pista el 1971.
(Albaida, Vall d’Albaida, 6 febrer 1932 – 28 juliol 2023)
“Monjalés” Pintor. Fou un dels fundadors del Grup Parpalló (1957).
Després d’una primera etapa, en què es mostrà adherit a l’expressionisme abstracte, derivà, els anys 1960, cap a la nova figuració, propera al pop-art i als treballs de l’Equip Crònica.
Ha fet nombroses exposicions nacionals i estrangeres i ha participat en diversos certàmens internacionals.
(Pinós de Monòver, Vinalopó Mitjà, 31 agost 1942 – Madrid, 18 març 2023)
Polític. Doctor en ciències polítiques i llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid. El 1968 ingressà com a funcionari al ministeri de comerç exterior. El 1973 fou designat conseller comercial de la missió diplomàtica d’Espanya a la Comunitat Europea.
Entre el 1978 i el 1982 fou director general de política comercial i el 1982 fou designat secretari general tècnic del ministeri d’economia i hisenda fins que el 1985 passà a ser secretari d’estat de relacions amb la Comunitat Econòmica Europea. Entre el 1991 i el 1993 fou ministre d’agricultura, pesca i alimentació del govern del PSOE. En 1993-96 fou ministre d’economia i hisenda.
En les eleccions generals del 1996 fou elegit diputat al Congrés. Des del setembre de 1999 fou membre de la Comissió Europea responsable dels afers econòmics i monetaris. A partir del 2004 tornà al ministeri d’economia.
(Sóller, Mallorca, 29 gener 1936 – 11 març 2023)
Escriptor. Col·laborador habitual en diaris i revistes.
Ha publicat llibres d’assaig –Gent del carrer (1971), Aproximació a Gabriel Alomar (1977), Gràcies, no volem flors (1981), Gabriel Alomar, l’honestedat difícil (1984) i El (meu) testament literari (1997)-, de narracions curtes –Entrada de fosca (1973), Tríptic de viatger (1975), Quartet per a una confidència (1977), Quadern de bitàcola (1981) i Música de Mahler per a una lloca didàctica (1986)- i novel·les –La gloriosa mort de Joan Boira (1972), El cap dins el cercle (1979), Rapsòdia per a una nit de Walpurgis (1981), Neredduna (1981), Més enllà del mur (1987) i Per ben morir (1988)-.
També ha conreat la novel·la policíaca: El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986) i Espurnes de sang (1987).
Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.
(València, 19 octubre 1943 – 6 setembre 2023)
Acadèmic d’art. Fill de Felip Maria Garín i Ortiz de Taranco. Ha estat director dels museus de Belles Arts i de Ceràmica de València, i de 1991 a 1993, director general del Museo del Prado, del qual fou nomenat director honorífic.
Catedràtic de l’història de l’art a la Universitat de València, ha publicat, entre altres obres, El pintor Maella (1966), Arte comtemporáneo valenciano en el Museo de Bellas Artes (1972) i Tesoros del Museo del Prado (1996).
Fou director de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma (1996).
(València, 21 març 1932 – 13 gener 2023 )
“Nassio” Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i pensionat a Roma per la diputació provincial de València (1951). Fou un dels fundadors del grup Parpalló i formà part del grup Art Nou.
Ha realitzat un bon nombre d’obres als EUA, destinades als jardins públics de Washington, Nova York i Cincinnati i d’altres, com La Creació i el mosaic per a l’hospital Mercy de Chicago.
Entre la seva producció sobresurten les escultures fetes amb planxes metàl·liques.
(Barcelona, 21 març 1933 – 10 juliol 2023)
Historiadora. Filla de Joan Sales i Vallès. Llicenciada en història, fou deixebla de J. Vicens Vives i de Pierre Vilar.
Publicà uns poemes d’avantguarda i realistes, Exili a Playamuertos (1961), i és autora de diverses monografies històriques, com Una vila catalana del segle XVIII (1962), dedicada a Valls, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els caputxins catalans del Caroní i els generals de Bolívar (1967), Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (1974), Els botiflers (1981) i La revolució catalana de 1640 (1991).
Ha col·laborat en la Història dels Països Catalans (1980-81) coordinada per Albert Balcells i en la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de la qual ha escrit el quart volum, Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) (1984).
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1985.
(Barcelona, 21 juny 1930 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 abril 2023)
Col·leccionista i fotògraf. Ha format un arxiu fotogràfic important complementat per un ampli recull documental d’esglésies i ha creat l’Arxiu Gavín, amb documents procedents de la premsa sobre temes culturals catalans, i que des del 1993 és gestionat per la Generalitat de Catalunya.
Ha publicat, en col·laboració, Les esglésies romàniques de planta circular i triangular de Catalunya (1974), els fascicles Les comarques catalanes (des del 1972) i des del 1977 publica l’Inventari d’Esglésies de Catalunya, obra que consta de més de vint volums.
Membre de la Unió Excursionista de Catalunya i ha estat president de la societat Amics de l’Art Romànic.
(Barcelona, 5 juny 1934 – 24 juny 2023)
Dissenyador gràfic i il·lustrador de revistes. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i treballà en diverses agències de publicitat d’Espanya i d’Alemanya.
Fortament influït pel grafisme suïs en la seva primera època, derivà cap a una il·lustració surrealista i màgica propera al treball dels il·lustradors nord-americans.
El juny de 1964 rebé el premi anual de l’Art Directors Club, de Nova York, i, poc després, s’establí als EUA.
Les seves il·lustracions apareixen en revistes com “Elle”, “Lui”, “Ladies”, etc; també ha fet exposicions a Barcelona, París i Nova York.
(Linyola, Pla d’Urgell, 15 abril 1941 – Barcelona, 20 abril 2023)
Futbolista. Jugador del Futbol Club Barcelona, amb el qual fou campió de copa (1968 i 1971) i de la Copa de Fires (1966).
Nou vegades internacional, va conquerir el campionat d’Europa d’equips nacionals el 1964.
Actuava de centrecampista, fou molts anys el motor del Barça.
Dades dels Països Catalans 