(Barcelona, 1924 – 3 maig 2021)
Pintora i gravadora. Formada a Barcelona (Escola de Belles Arts) i a Roma.
La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric.
Exposa sovint amb el seu marit, Jaume Muxart i Domènech.
(Barcelona, 11 abril 1926 – 15 març 2021)
Escriptor. De formació autodidàctica i actiu en el món de l’excursionisme. Es donà a conèixer amb reculls de narracions breus, com Fum d’ara (1959) i La xera (1962, premi Víctor Català), als quals seguiren El foc i la cua (1966) i Foc a l’albera (1974),
Com a novel·lista, adscrit a un realisme personal, ha publicat L’altre demà (1964), Els ulls i la cendra (1966), Els camins (1966), La derrota (1966), Castelladral (1969), Estimada Teresa (1974), La bossa de Bielsa (1977) i El mal que m’heu fet (1978, premi La Dida 1977).
També ha publicat reportatges sobre la guerra civil: La batalla de l’Ebre (1971), La caiguda de Barcelona (1978), Indrets i camins de la batalla de l’Ebre (1990); el recull d’entrevistes Els escriptors catalans parlen (1973), i altres llibres com El Pirineu (1970), Excursionisme i franquisme (1979) i Visió de l’alta Garrotxa (1987).
(Barcelona, 4 abril 1928 – 3 octubre 2021)
Director i productor de cinema. Després d’algunes activitats literàries, es dedicà (1950) al cinema. Es va iniciar amb el curt-metratge Gaudí (1954). Dels seus films destaquen Pena de muerte (1962), La barca sin pescador (1964), La piel quemada (1966) i, sobretot, Companys: procés a Catalunya (1979).
El 1975 va fundar l’Institut del Cinema Català, que també va presidir (1976-78). El 1987 va ésser nomenat director general de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1994 president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.
També ha dirigir Ho sap el ministre? (1991) i l’adaptació televisiva de Tirant lo Blanc.
(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)
Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.
De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).
Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).
Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.
Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.
Dades dels Països Catalans 