(Santiago de Cuba, Cuba, 1927 – 12 octubre 2020)
Violinista. Filla d’Ernest Cervera i Astor, i germana de Marçal. Deixebla de Joan Massià i de Georges Enesco.
Solista i fundadora del conjunt romà I Musici (1952) i membre fundadora del Quartetto Brahms (1963).
Ha fet tandes de concerts a Europa, a Àfrica i a Amèrica del Nord.
(Calella, Maresme, 25 gener 1939 – Barcelona, 26 juliol 2020)
Polític, conegut per Paco Frutos. Treballador de l’empresa SAFA a Blanes i membre del PSUC des del 1963, es convertí en un dirigent de CCOO el 1966.
Diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Cap de la línia leninista del PSUC, fou secretari general del partit en 1981-82.
El 1984 passà al PCE, partit del qual fou secretari del comitè central i, a partir del 1998, després de la dimissió de J. Anguita, secretari general.
Formà part també de l’executiva federal d’Izquierda Unida.
(Girona, 10 agost 1927 – 9 novembre 2020)
Escultor. Estudià a les escoles de belles arts d’Olot i de Barcelona.
Evolucionà des de l’estil figuratiu de les seves primeres escultures (Crist jacent de la catedral de Girona, 1958) cap a composicions més abstractes, molt lliures i personals (Blocs de ciment, 1968; Mòmies, 1973).
Ha treballat en l’execució de vidrieres per a edificis diversos (Vila-roja, 1966; església de Campredó, 1984), en un intent d’integració de les arts de la qual és partidari. També ha tractat la ceràmica i ha conreat la pintura.
Pertanyia a la Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1985).
(Barcelona, 1931 – Castell-Platja d’Aro, Baix Empordà, 27 novembre 2020)
Ceramista. Fou deixeble d’Angelina Alòs.
Realitzà murals decoratius en els quals disposa jocs de colors sobre formes geomètriques (estació marítima de Barcelona).
També és molt abundant la seva producció de peces de forma.
Tenia el taller a Vallvidrera.
(Barcelona, 28 març 1925 – New Haven, EUA, 17 abril 2020)
Escriptor. Es llicencià en lletres i dret a Mèxic i es doctorà en romàniques a Princeton. Fou catedràtica a Yale (EUA).
Ha estudiat la literatura castellana clàssica i moderna, i alguns aspectes de la catalana.
Obres seves són Ciutat i figures (Mèxic, 1952) i els llibres de poesia Puente (1946), El lugar del hombre (1965), La piedra en la mano (1970), Cámara oscura (1973) i El tres es siempre mágico (1981).
(Barcelona, 7 abril 1924 – 19 octubre 2020)
Arquitecte. Treballa formant equip amb Alfons Milà.
La seva obra està dominada per una gran sensibilitat formal i per la idea de confort.
Se’n destaquen les reformes interiors d’habitatges i locals comercials, com el projecte ESADE (Barcelona, 1962), l’empresa Olivetti (1968-69), xalets i cases particulars a Cadaqués i Esplugues de Llobregat, la fàbrica Montesa (1963), la porteria de la fàbrica Godó i Trias (l’Hospitalet de Llobregat), la casa Sala a la Diagonal de Barcelona (1971; premi FAD d’arquitectura), l’edifici la Talaia de Barcelona (1972), el disseny de la nova Diputació de Barcelona (1984-87) i el 1989 rebé de nou el premi FAD per la seva participació en la rehabilitació de l’estadi Olímpic, juntament amb altres arquitectes.
Fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1959-66), des d’on exercí una gran influència sobre les noves generacions d’arquitectes, i president de l’ADI-FAD (des de 1976).
(Barcelona, 11 juny 1927 – 25 novembre 2020)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia Baixas, s’acredità inicialment com a aquarel·lista (1947-48).
Després es decantà cap a la pintura a l’oli, en la qual ha aconseguit de destacar com a paisatgista. Pertanyia al grup de la Sala Parés.
L’any 1981 li fou atorgat el premi de dibuix Ynglada-Guillot.
(Barcelona, 3 juny 1931 – Sabadell, Vallès Occidental, 6 octubre 2020)
Pintor. Freqüentà l’estudi d’Anglada i Camarasa i estudià a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.
Durant aquests anys inicials participà en les biennals de Sabadell (1953-59) i evolucionà de la figuració estilitzada a l’expressionisme abstracte; féu també alguns treballs de decoració mural.
El 1960 participà en la fundació i en les primeres accions del grup Gallot, que desenvolupà diverses activitats d’avantguarda a Barcelona en línia amb l’anomenada action painting.
(Barcelona, 13 novembre 1935 – 25 setembre 2020)
Director escènic i professor d’art dramàtic. Del 1968 al 1970 dirigí la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid, i entre el 1971 i el 1980, l’Institut del Teatre de Barcelona.
Entre els muntatges que ha dirigit sobresurten La gavina de Txekhov, El guant negre de Strindberg, i L’ombra d’un copalta damunt de l’asfalt, en homenatge a l’art escènic d’avantguarda, amb textos de Josep V. Foix.
Director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1982-88). Des del 1998, fou president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.
(Organyà, Alt Urgell, 18 gener 1940 – València, 7 octubre 2020)
Realitzador cinematogràfic. Autor d’alguns curt-metratges –Gente de mesón (1969), Bolero de amor-. Es va iniciar en el llargmetratge a Madrid el 1972 amb Corazón solitario.
Ja a Barcelona, va realitzar Furia española (1974), La viuda andaluza (1976) i Los fieles sirvientes (1980), i posteriorment, en un estil més acadèmic, La plaça del diamant (1981), segons la novel·la de Mercè Rodoreda, Réquiem por un campesino español (1985).
També ha adaptat per a la televisió la novel·la de Josep M. de Sagarra Vida privada (1986).
Ha estat guardonat amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya pel seu film Sinatra (1988).
Dades dels Països Catalans 