Arxiu d'etiquetes: 2013

Televisió de València

3 Respostes

(País Valencià, 4 juliol 1984 – 27 novembre 2013)

(TVV)  Televisió autonòmica que inicià les emissions el 1989. Creada en el si de l’ens Radio Televisió Valenciana (RTVV). És membre de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA). Acull Canal 9 i Notícies 9.

Canal 9, d’orientació general, començà les emissions el 9 d’octubre de 1989. La seva programació combina el català, emprat en els informatius, en alguns programes de producció pròpia i en els programes infantils, amb el castellà, que és present, principalment, a les pel·lícules i a les sèries estrangeres.

El segon canal, Notícies 9, dissenyat com a complement de Canal 9, començà les emissions, totalment en català, el 1997.

El novembre de 2013 les Corts Valencianes, amb majoria del PP, aproven el seu tancament, i al juliol de 2016 s’aprovà la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, continuadora de la RTVV.

Conte, Artur

Deixa un comentari

(Salses, Rosselló, 31 març 1920 – París, França, 25 desembre 2013)

Escriptor i polític. Es llicencià en lletres clàssiques. Secretari del Partit Socialista dels Pirineus Orientals (1946), alcalde de Salses (d’ençà del 1947), president de la Unió dels Meres dels Pirineus Orientals (1947), diverses vegades diputat a corts.

Acostat al partit UDR, ha estat nomenat (1972) president-director general de l’ORTF.

Ha publicat novel·les: Les promenades de M. Tripoire (1955), La vigne sous le rempart (1957), i assaigs: La légende de Pablo Casals, Yalta ou le partage du monde (1964).

Cerdan i Tato, Enric

Deixa un comentari

(Alacant, 30 juliol 1930 – 23 novembre 2013)

Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor dels reculls poètics Primaveras de bronce (en col·laboració amb Tirso Marín Sessé), i En la cima (1954), del llibre El mendigo y otros cuentos (1955), i de les narracions Un agujero en la luz (1958), El lugar más lejano (1965) i La primera piedra (1966).

Canal 9

1 Resposta

(País Valencià, 5 setembre 1989 – 29 novembre 2013)

Canal de la televisió autonòmica valenciana, creat dins l’ens de Televisió de Valencia (TVV).

El 2013, amb moltes protestes dels treballadors i de diversos col·lectius i partits polítics, el govern valencià del PP va posar fi a les emissions.

El 10 de juny de 2018 es va reobrir amb el nom d’À punt.

Blasco i Pastor, Arcadi Miquel

Deixa un comentari

(Mutxamel, Alacantí, 17 gener 1928 – Majadahonda, Madrid, 15 març 2013)

Pintor, ceramista i dibuixant. Després d’estudiar a l’escola de San Fernando de Madrid i a Roma, on fou Influït per Massimo Campigli, s’especialitzà en ceràmica (n’aprengué la tècnica en tallers artesans de Conca i Triana) i en la confecció de vidrieres, mosaics, baixos relleus i vitralls (catedral de Tànger).

Són molt característics els seus plafons a base de formes orgàniques. Bon coneixedor de la ceràmica popular, s’ha preocupat per la recuperació de les tècniques tradicionals.

Ha participat en moltes exposicions individuals i col·lectives i hi ha obres seves als museus de Tòquio, Nova York, San Francisco, Madrid, etc.

Besombes-Singla, Pere de

Deixa un comentari

(Tolosa, Llenguadoc, 28 maig 1933 – Perpinyà, 28 març 2013)

Polític i notari a Ribesaltes (Rosselló) i a Perpinyà. Fou president de la Cambra de Notaris dels Pirineus Orientals i alcalde de l’Albera (1971-2013).

Autor d’una tesi doctoral, en part encara inèdita: Angelets et miquelets: Contribution à l’historie de la gabelle en Roussillon (1958). També publicà Miquelets et Angelets (2006) i Le Gouverneur Général Reste de Roca (1879-1976) (2008).

Banc de València

3 Respostes

(València, 20 març 1900 – 29 juliol 2013)

Entitat bancària. Fundada pel financer asturià Tartiere amb una finalitat especulativa. El 1927 un grup financer valencià l’adquirí i l’impulsà. Així restà format un nucli valencianista, que, amb d’altres valencians, vertebrà el Banco Central.

Durant els anys 1930 fou el primer de la cambra de compensació valenciana. El 1943 formà part del Consorcio Bancor amb el Banco Central, el Banco de Crédito, el Banco de Zaragoza i el Banc Hispano-Colonial. Desfet quan el primer absorbí aquest darrer. Malgrat que el Banc de València restà com un element del grup del Banco Central, en termes de federació connectà, com ja ho havia fet, amb grans empreses vinculades al País Valencià.

En promulgar-se la llei bancària del 1962, rebé més autonomia dins el grup del Banco Central i obrí moltes sucursals. Aquesta autonomia s’acabà el 1984, a conseqüència d’una situació financera delicada, motivada per inversions del Banc en el sector immobiliari i per la morositat d’alguns clients importants.

El Banco Central, que tenia el 40% de les accions, intervingué directament i substituí el president i el director general per homes de la seva confiança. El 1984 els seus dipòsits eren de 138.054 milions de pessetes.

Ardit i Lucas, Manuel

1 Resposta

(València, 2 desembre 1941 – 8 desembre 2013)

Historiador. Es doctorà el 1975 i fou professor titular d’història moderna a la Universitat de València, d’on fou director del Servei de Publicacions. Especialista en l’antic règim i la revolució liberal al País Valencià, ha publicat diversos articles i llibres sobre aquesta qüestió, entre els quals Revolución liberal y revuelta campesina (1977).

Ha treballat, també, l’erasmisme valencià, el comerç amb l’Amèrica colonial o la demografia històrica: La Inquisició al País Valencià (1970), Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna (1992) i Els Homes i la terra del País Valencià: segles XVI-XVIII (1993, 2 vol).

Ha col·laborat o ha estat editor d’algunes obres de síntesi: Història dels Països Catalans (1980), Història del País Valencià (1990), Crisi i modernització al País Valencià (1975) i Familia y estructuras familiares en Cataluña y en el País Valenciano (1995).

Fou director de la revista “Afers” des del 1987.

Al Tall

2 Respostes

(País Valencia, 1975 – 18 octubre 2013)

Grup músico-vocal. Es basa en la música tradicional per tal de reflectir preocupacions socials.

De la seva discografia cal destacar: Quan el mal ve d’Almansa, Cançons de la Nostra Terra (1982), amb Maria del Mar Bonet; Al Tall, deu anys (1984), Tocs i vares (1986), Xarq Al-Andalus (1987), Xavier, el coixo (1988) o Europ Eu! (1994), entre d’altres.

Carbonell i Tries, Jordi

Deixa un comentari

(Perpinyà, 8 març 1920 – 4 agost 2013)

Escriptor. Professor de català de la JAEC, ha impartit cursos nocturns de llengua catalana per a adults a Perpinyà.

Novel·lista de llenguatge senzill i acurat, ha publicat Un home qualsevol (1979, premi Sant Jordi 1978), La traició (1980), …li tiri la primera pedra (1985, premi Pous i Pagès 1981), I després d’aixó, què? (1982), La cinquena dimensió (1983), El cant de les sirenes (1985) i L’or dels altres (1986).