(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)
Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.
Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.
Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.
(Barcelona, 1895 – 28 agost 1991)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Fou el capdavanter del grup Nou Ambient, creat el 1919 seguint el model del grup dels evolucionistes, amb els quals exposà a Madrid el 1932. Havia fet la primera exposició individual a les Galeries Dalmau (1925).
La seva pintura (paisatge, natura morta, figura), realista, és de traç nonellià amb derivacions vers el surrealisme i l’expressionisme. Els collages de caràcter matèric també són molt representatius d’una determinada etapa de la seva producció.
Exiliat, residí a Mèxic des del 1939 fins al 1980. Integrat plenament a la vida artística mexicana, exercí la docència, practicà l’escultura i s’interessà per la història de l’art mexicà, entorn de la qual escriví diversos treballs.
(Roda de Ter, Osona, 1908 – Barcelona, 16 desembre 1991)
Periodista i escriptor. Col·laborà a diverses publicacions i fou director del diari tarragoní “Catalònia” (1935-36). Després de la guerra civil dirigí “Tú”, òrgan dels obrers catòlics, a Madrid.
Va publicar, entre altres obres: Oasi (1931), L’anticrist a les escoles (1934), Calaixera de romanços reusencs (1966-67), tres monografies locals: Entre vinyes i telers (La vida de Sant Llorenç Savall) (1968), Plegamans (1969) i Montgrony (1969), un llibre de records, Quaranta anys de periodisme barceloní (1971) i un estudi sobre la devoció popular Oracions, eixarms i sortilegis (1985).
La seva secció diària Bon dia a “El Correo Catalán”, va ser una de les primeres a publicar texts en català.
(Barcelona, 1913 – 5 novembre 1991)
Fotògraf. Fill del reporter Josep Brangulí, que fou un dels pioners en aquesta activitat a Catalunya.
Abans de la guerra civil de 1936-39 col·laborà en diverses publicacions, principalment “L’Instant”, i després a “Diario de Barcelona”.
S’ocupà de camps molt diversos però excel·lí particularment en l’esportiu.
Fou germà seu Xavier Brangulí i Claramunt (Barcelona, 1918 – 30 gener 1986) Fotògraf. Fou col·laborador d’“El Noticiero Universal”.
(Manresa, Bages, 10 maig 1905 – Barcelona, 16 febrer 1991)
Arquitecte. Es titulà el 1932 a Barcelona. D’estudiant treballà al taller de l’arquitecte Francesc Falguera. Fou soci fundador del GATCPAC.
La seva obra principal és el Grup Escolar Renaixença de Manresa, molt maltractada actualment.
(Barcelona, 13 abril 1901 – 17 gener 1991)
Pintor i dibuixant. Germà de Gabriel. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els estudis a París.
Conreà el paisatge urbà, amb un estil de gran riquesa cromàtica i pinzellada impressionista.
Es distingí també pels seus dibuixos, que publicà en setmanaris i revistes amb el pseudònim Fin.
Té obres als museus d’Art Modern de Barcelona i Madrid.
(Cassà de la Selva, Gironès, 6 juny 1898 – Catalunya, 1991)
Metge. Ha estat un dels introductors dels estudis sobre al·lèrgia a Catalunya.
Entre els seus treballs cal esmentar els estudis sobre l’asma (1942) i el text sobre la pol·linosi (1954).
(Terrassa, Vallès Occidental, 6 abril 1946 – Barcelona, 4 abril 1991)
Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm.
Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s’aprecia la bellesa del seu registre vocal.
Establerta als EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.
(Barcelona, 13 juny 1946 – 10 novembre 1991)
Escriptora. Filla de Tomàs Roig i Llop. Fou lectora de català a la Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb els contes Molta roba i poc sabó (1971), expressió de les seves vivències generacionals, que lligà amb Ramona, adéu (1972), novel·la més històrica.
Va destacar per les seves entrevistes a “Serra d’Or” i a “Triunfo” i a la televisió, bona part recollides a Retrats paral·lels i Personatges.
De la resta de la seva narrativa destaquen El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), L’agulla daurada (1985), La veu melodiosa (1987), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991).
També va publicar assaigs: Els catalans als camps nazis (1977), ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982).
Pòstumament aparegueren Un pensament de sol i un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i Última crònica (1994).
Dades dels Països Catalans 