(Barcelona, 1844 – 1984)

Entitat bancària. Constituïda per Antoni Vilalta sota el nom Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas i Sardà, el 1876 era ja reconeguda per F. Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual.

Des dels seus inicis participà en la promoció d’algunes empreses ben conegudes de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i amb el temps a ésser reconeguda com a banca especialitzada en el mercat de valors mobiliaris.

El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes; des de llavors experimentà una progressió espectacular: d’una banca petita amb dues oficines i uns recursos aliens de 664 milions de pessetes, passà a tenir el 1982 trenta-cinc oficines repartides per tot l’estat i una xifra de recursos de 43.000 milions de pessetes.

Cap al final del 1981 una sèrie de dificultats -degudes primordialment a les seves inversions en el sector immobiliari i en algunes de les seves filials, i emmarcades dins la crisi econòmica general-, la forçaren a desaparèixer com a banca catalana independent.

El 1982 restà sota el control del Banco de Bilbao. El 1984 tenia 140.959 milions de dipòsits. El 1988, dins el procés de fusió del Banco de Vizcaya i del Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.

(Catalunya, març 1959 – febrer 1984)

Entitat bancària. Sorgida de la compra de la Banca Dorca d’Olot per un grup no bancari d’homes de sectors econòmics diversos. L’any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l’actual.

Els anys 1960 i 1970 realitzà una forta expansió a l’empara de la nova llei d’Ordenació Bancària i obrí oficines als Països Catalans, així com en algunes grans ciutats espanyoles. Absorbí el Banc d’Expansió Comercial (Capellades), el 1971, el Banc Mercantil de Manresa, el 1980, i el Banc de Barcelona, el 1980. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs en dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979).

El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d’Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l’estat espanyol. A l’exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. L’any 1982, en un ambient de crisi bancària, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una forta sortida de dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques.

El Banco de España nomenà tres administradors el 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l’entitat. L’ampliació fou coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre de 1982. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola.

El 1984 el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1984, Banca Catalana i el seu grup tenien uns dipòsits de 246.456 milions de pessetes i 403 oficines. Durant la crisi hom retirà el 38% dels dipòsits, fet únic en la història financera catalana. El 1988, dins del procés de fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, absorbí la Banca Mas Sardà.