(Camprodon, Ripollès, 11 abril 1886 – Barcelona, 29 maig 1969)

Pedagog i historiador. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret i de Pompeu Fabra. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. L’any 1910 fundà a Terrassa l’Escola Vallparadís, on aplicà alguns dels postulats de l’Escola Nova.

Prat de la Riba l’incorporà al Consell d’Investigació Pedagògica, del qual fou secretari des del 1916, en convertir-se en Consell de Pedagogia. Dirigí les Escoles d’Estiu en els períodes 1915-23 i 1930-36. El 1924 fundà, conjuntament amb els pares i professors de l’Escola Montessori, de la diputació, l’Escola Blanquerna, les experiències de la qual publicà a Mesura objectiva del treball escolar (1928), on ja feia referència a Piaget.

Publicà, també, algunes obres sobre didàctica i llenguatge: Lliçons de llenguatge (1931) i La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964); cal assenyalar, a més, Activitat i llibertat en l’educació, curset que impartí a l’Escola d’Estiu del 1930. Creà el “Butlletí dels Mestres”, que durant molts anys es repartí gratuïtament a tots els mestres catalans. Pel juliol de 1936 es retirà momentàniament de la vida activa.

El 1943 tornà de l’exili i començà a treballar sobre la història de les nostres institucions, i escriví Institucions de cultura i moviment científic, artístic i literari de Catalunya de 1900 a 1936, obra monumental que representa una font de primera mà per estudiar el nostre passat escolar recent, i que fou publicada el 1979.