(Barcelona, 1966 – vers 1980)
Col·lecció discogràfica de la casa Edigsa.
Començada sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Martorell i un equip de redactors, amb la finalitat de donar a conèixer les obres més interessants de l’evolució musical als Països Catalans.
Els discs anaven acompanyats d’extensos comentaris sobre les obres que contenien i llurs autors.
(Barcelona, 16 febrer 1892 – 20 juliol 1966)
Historiador, bibliotecari i cardenal. Ordenat el 1913, es doctorà en teologia a Roma i amplià estudis a Friburg (1921-24).
Arxiver del monestir de Montserrat, els seus estudis es dedicaren a la història d’aquest: La impremta de Montserrat. Segles XV i XVI (1919), Bibliografia dels monjos de Montserrat. Segle XVI (1928), L’abat Oliba, fundador de Montserrat (1931), Història de Montserrat (1931), Bibliografia de la regla benedictina (1933), etc.
Nomenat prefecte de la Biblioteca Vaticana el 1936, fou cardenal el 1962.
Fundà “Analecta Montserratensia” (1917) i “Catalonia Monastica” (1926), publicacions de l’abadia de Montserrat.
(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)
Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.
Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).
(Barcelona, 1966 – )
Escola d’art. Va començar les seves activitats sota la direcció d’Albert Ràfols i Casamada amb l’objectiu de renovar els estudis d’art. El 1972 organitzà una gran reunió internacional a Castelldefels centrada en l’estudi dels llenguatges no verbals. Fou dirigida per l’arquitecte M. Espinet.
El 1994 fou adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el nom actual d’Eina, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i és un dels centres més importants d’Europa en la seva especialitat, i ha rebut diferents distincions.
Enllaç web: Escola Eina
(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)
Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.
Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.
Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).
(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)
Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.
Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.
Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.
Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1886 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 febrer 1966)
Publicista i polític. Afiliat inicialment al radicalisme, evolucionà posteriorment cap al catalanisme republicà.
Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i, com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les Corts Constituents el 1931. Secretari general de la Unió de Rabassaires, defensà la llei de Contractes de Conreu. El maig de 1936, acusat de corrupció, fou expulsat de la Unió de Rabassaires.
És autor d’El problema agrari català (1933), a més d’altres obres literàries: El ocaso de las almas, drama estrenat a Sabadell; l’opereta El pirata i l’inefable drama en tres actes Terra nostra (el rabassaire), estrenat a Sabadell (1925). També col·laborà a la premsa política i agrària (“La Humanitat”, “Terra lliure”).
(l’Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 – 27 gener 1966)
“Víctor Català” Escriptora. Filla d’una família benestant, visqué gairebé sempre reclosa a la seva població, dedicada a la lectura, la pintura i sobretot a escriure. Autodidacta, es mantingué fidel al naturalisme i en menor mesura al modernisme.
Tant els poemes (El cant dels mesos, 1901; El llibre blanc, 1905) com les obres dramàtiques (La infanticida, Quatre monòlegs, 1902, i Teatre inèdit, 1967) tenen un interès més aviat escàs.
Destacà, però, en la narració, sobretot en la novel·la Solitud (1905), traduïda a diversos idiomes i que li donà la fama, i altres obres, algunes considerades menors, com Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Un film (1919), La mare balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949), Jubileu (1951).
En aquestes obres l’escriptora presenta un món aspre i cru en el qual els seus personatges, generalment amb alguna tara física o moral, estan condemnats a la més negra fatalitat, però on de tant en tant traspua un cert lirisme.
Dades dels Països Catalans 