(Vilaverd, Conca de Barberà, 13 setembre 1875 – Girona, 1 agost 1963)
Bisbe de Girona (1933-63). Prestà singular atenció a la restauració d’esglésies i d’establiments religiosos d’interès artístic.
(Vilaverd, Conca de Barberà, 13 setembre 1875 – Girona, 1 agost 1963)
Bisbe de Girona (1933-63). Prestà singular atenció a la restauració d’esglésies i d’establiments religiosos d’interès artístic.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 1897 – Barcelona, 1963)
Escriptor. Col·laborà a les revistes de la seva ciutat natal.
És autor de l’estudi El paisaje alicantino en la obra de Gabriel Miró (1930).
(Barcelona, 1877 – 1957)
Pintor i decorador mural. Fill de Pere Borrell i del Caso, i germà de Ramon Borrell i Pla (Barcelona, 1876 – 1963), el qual pintà cavalls, pintura mural i és autor de nombrosos ex-libris.
Juli conreà la pintura de gènere, el retrat femení i les composicions murals, especialment de caràcter religiós, pintades en un estil acadèmic amb tocs naturalistes.
El seu fill i deixeble fou Pere Borrell i Bertran (Barcelona, 1905 – Madrid, 1950) Pintor. Conreà un tipus de pintura fantàstica que gaudí d’una gran acceptació al Madrid de postguerra.
(Barcelona, 1908 – 1963)
Entitat fundada per Ricard Aragó (Ivon l’Escop), el qual el 1908, des del “Diario de Gerona”, s’havia pronunciat contra la blasfèmia i els mots grollers.
Maragall, a l’article Alerta (19 setembre 1908), donà impuls al moviment, i, arreu de Catalunya i les Illes Balears, féu conferències i aplecs i publicà postals, cartells i fullets.
Trobà el suport de bisbes, intel·lectuals i autoritats civils i reuní sovint milers de persones.
(Palma de Mallorca, 10 octubre 1889 – Barcelona, 9 juny 1963)
Escriptor caputxí, conegut per Andreu de Palma de Mallorca. Es llicencià en dret a Barcelona, i hi prengué l’hàbit el 1915.
Fou una de les figures intel·lectuals de l’orde, escriví a “Estudis Franciscans”, fundà l’anomenada Escola Lul·liana i s’especialitzà en història local i religiosa.
Entre altres obres, publicà Iconografia Caputxina de Catalunya i Mallorca (1923), Els sistemes i les idees jurídiques de Ramon Llull (1936), Historia de la villa de Sant Feliu de Codines (1946), Las calles antiguas de Tarragona (1956-58) i l’assaig històric Prat de Llobregat (1958).
(Barcelona, 26 agost 1883 – 3 novembre 1963)
“Lata” Pintor i dibuixant. Un dels més destacats de començaments del segle XX. Fill de Lluís Labarta i Grané. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i aprengué de molts artistes contemporanis.
Viatjà per l’estranger i, a la tornada, amb altres artistes fundà la societat Les Arts i els Artistes.
Va fer moltes decoracions en edificis públics i en esglésies, però la seva millor producció artística és el paisatge, al qual es dedicà especialment a partir del 1922.
Popularitzà a el “Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa” i “Cuca Fera”, el pseudònim de Lata. Va fer moltes il·lustracions de llibres.
(Forcat, Ribagorça, 4 octubre 1895 – Barcelona, 7 maig 1963)
Advocat, periodista i polític. Fou redactor en cap d’“El Noticiero Universal”, secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona durant la presidència d’Eugeni d’Ors i secretari de la Unión Monárquica Nacional a Catalunya durant la Segona República i de Renovación Española fins al decret d’unificació (1937).
A la postguerra, regidor de l’ajuntament de Barcelona, conseller nacional i procurador en corts per designació de Franco, fou destituït per la seva adhesió oberta al comte de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, La reforma agrària a Catalunya. Defensa de la propietat rústica catalana i disposicions de caràcter agrari que deuen tenir-se en compte (Barcelona, 1933), en defensa del règim de parceria contrària a les iniciatives centralistes, Calvo Sotelo. Una vida fecunda. Un ideario político. Una doctrina económica (Santander, 1939) i Alfonso Sala Argemí, conde Egara (Madrid, 1955), del qual fou secretari.
(Barcelona, 21 setembre 1895 – els Monjos, Alt Penedès, 8 maig 1963)
Poetessa i compositora. És autora del llibre de poemes L’estel dins la llar (1938).
Treballà activament en la composició del Cançoner popular i musicà diversos poemes, publicats amb els títols de Cançons d’infants, Trenta cançons nadalenques i Himnes, on deixà constància de la seva gran sensibilitat.
(Barcelona, 1963 – )
(ISPA) Institució. Creada com a continuació del Centre d’Estudis de Sociologia Aplicada (1958).
L’obra d’aquesta institució va íntimament lligada a Rogel·li Duocastella, i el seu camp específic ha estat la sociologia religiosa.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1893 – 1963)
Veterinari. Exercí a Banyoles (1914-22) i col·laborà en la creació i consolidació del Museu Darder. Fou membre corresponsal de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
És autor de l’obra Vademecum del opositor a veterinario municipal i de nombrosos treballs d’erudició científica i d’investigació, entre els quals destaquen La pododermitis crónica vegetante o cáncer de ranilla, on exposà un nou tractament quirúrgic i químic, i Historia de la ramaderia en el descobriment d’Amèrica.