(Palma de Mallorca, 1942 – )
Novel·lista. Estudià lletres a Barcelona i entrà de professor (1970) a la Universitat d’Aix de Provença.
Especialitzat en la literatura mallorquina dels segles XVIII i XIX, col·laborà com a crític en revistes erudites, sobretot a “Randa”, i ha publicat les novel·les Dies d’ira a l’illa (1977), Adéu turons, adéu (1982, premi Sant Joan 1981) i Perfum romanial (1991, Premi Andròmina de Narrativa 1990).
(Alcoi, Alcoià, 1873 – 1942)
Pianista. Dugué a terme al seu poble natal una gran activitat com a professor i concertista.
Dirigí l’orquestra del Teatre Calderón.
(Barcelona, 1909 – Montevideo, Uruguai, 16 abril 1942)
Pastor protestant. Fill de Josep Capó i Ferrer. Fou pastor a Montevideo, on morí a l’edat de 33 anys.
Havia traduït al català les epístoles als Gàlates i els Efesis.
La Fundación Alfredo Capó, de Montevideo, promou els estudis evangèlics a l’Uruguai.
(Asp, Vinalopó Mitjà, 26 gener 1942 – )
Il·lustrador. Llicenciat per la facultat de belles arts de València, on estudià gravat i pintura, des del 1969 exercí com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils, dels quals cal esmentar, entre d’altres, Soy un cine (1977), Soy el aire (1980), A la busca de Marte el guerrero (1984), Els lusíades (1989) i El món inventat (1990). Ha publicat en diverses revistes de caire juvenil i com a il·lustrador gràfic en mitjans de comunicació.
Dins el món del còmic ha publicat diversos àlbums i és reconegut el “pare” de l’anomenada escola valenciana i introductor de les formes pop en la il·lustració infantil i juvenil.
Paral·lelament s’ha dedicat a la producció de dissenys gràfics, cartells, publicitat, etc. Figurà a la llista d’honor Andersen el 1976, i ha guanyat diversos premis d’il·lustració.
(Alcoi, Alcoià, 10 juny 1894 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 19 juny 1942)
Advocat i polític. Afiliat al republicanisme radical i de tendències socialistes, fundador i dirigent del partit republicà Izquierda Radical-Socialista.
Fou diputat a les Corts durant la II República i formà part de la comissió de diputats investigadora dels fets de Casas Viejas (1933. Ministre de Justícia durant els governs de Lerroux i de Martínez Barrio (1933).
Fou el pare de Virgili Botella i Pastor.
(l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942 – )
Pintor. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València (1961-66). Clarament influït pel pop-art, el 1964 presentà Trilogia monoteista.
Posteriorment destaquen obres com Èdip, Èdip i el fill de Verònica i Retransmissió televisiva del miracle (1970). El 1971 exposà a Barcelona la sèrie Falconeria. Després ha presentat Trama i ordit (1978), Deu imatges de les Germanies (1978).
Com a il·lustrador ha col·laborat en nombroses revistes i més tard s’ha orientat cap al llibre infantil i juvenil: Sóc el foc (1980), El pardalet sabut i el rei descregut (1982), Tirant lo Blanc (1989), etc, gènere en el qual ha estat guardonat amb diversos premis.
(el Barcarès, Rosselló, abril 1939 – fi 1942)
Camp de concentració. Organitzat a la platja, pel govern francès. Destinat als refugiats civils i militars que arribaren al territori de l’estat francès a la fi de la guerra civil del 1936-39 procedents de la zona republicana. En part hi havien passat dels camps organitzats al començament d’aquell any a Argelers i a Sant Cebrià de Rosselló.
D’una capacitat de 50.000 persones, n’arribà a contenir, el juny d’aquell any, de 70.000 a 80.000. El camp no fou mai considerat de caràcter repressiu, però als internats no els era permès d’abandonar-lo sense una autorització especial.
El setembre de 1939, al començament de la Segona Guerra Mundial, esdevingué camp d’instrucció dels tres regiments de voluntaris, formats amb refugiats d’aquest camp, i posat sota l’autoritat militar. Després de l’armistici del 1940 fou un punt de constitució de companyies de treballadors estrangers destinades a diverses localitats de la zona lliure de l’estat francès.
A la seva dissolució, la resta d’interns fou transferida a d’altres camps.
(Xàtiva, Costera, 11 novembre 1942 – Alacant, 29 maig 2014)
Metge. Llicenciat a València el 1968, amplià estudis a Heidelberg, Zuric i Londres. Professor a les universitats de Saragossa, València i Alacant (des del 1980).
Ha publicat molts treballs sobre història de la medicina, amb una atenció especial a les qüestions de fisiologia, com: La introducción del modelo físico-matemático en la biología moderna (1974) i, en col·laboració amb López i Piñero i Rosa Ballester, el Diccionario histórico de la ciencia moderna en España.
(Lió, França, 7 maig 1942 – )
Enginyer de ponts i camins i polític. Fill del també polític Pau Alduy. Estudià a Ceret i es diplomà en arquitectura a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Del 1980 al 1993 tingué diversos càrrecs importants al govern francès.
Al maig del 1993 fou elegit alcalde de Perpinyà, sota el lema “Perpinyà, la catalana“, i reelegit al juny del 1995 per la candidatura Perpinyà Oxigen, amb 40 dels 55 escons del consistori. El 1997 tirà endavant la catalanització de la toponímia del cadastre de Perpinyà. En les eleccions a l’Assemblea Nacional de maig-juny del 1997 no aconseguí passar a la segona volta amb la seva formació, Força Democràtica.
El 1995 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva defensa de la cultura i identitat catalanes.
(Barcelona, 1895 – 1942)
Autor teatral i periodista. Fou corrector del diari “La Humanitat” de Barcelona i crític teatral de “L’Instant” i d'”El Nostre Teatre”.
El 1935 estrenà El poble no vol la guerra. Traduí obres de Pérez Galdós, Casona, Ladislau Fodor, etc, al català.
Dades dels Països Catalans 