(Catalunya, 1920 ? – 1940)
Atracció de circ, formada pel pallasso Isidor Barraceta, nascut a Falçà (Gironès), i els seus oncles Tomàs i Manuel Barraceta.
Assoliren anomenada mundial els anys 1920 i 1930 amb un número còmic i musical.
(Vic, Osona, 1873 – Barcelona, 1920)
Eclesiàstic. Fou president de l’Associació d’Eclesiàstics de l’Apostolat Popular, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, famós predicador i director literari de diverses editorials.
Col·laborà a gairebé totes les revistes catòliques i socials de Catalunya, dirigí els setmanaris “Aurora Social” i “Revista Social” i prengué part activa en diverses assemblees culturals.
És autor de Balmes i la seva obra apologètica social (1904) i El clasicismo poético de Manuel de Cabanyes (1909).
(Barcelona, 1920 – 7 juliol 1931)
Entitat bancària. Constituïda com a continuació de la societat regular col·lectiva Fàbregas i Recasens.
En deu anys esdevingué el banc català comercial i industrial més important gràcies al sentit comercial dels seus fundadors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens. Arribà a tenir 64 oficines obertes. Obtingué el control del Banc de Reus i del Banc de Tortosa.
L’activitat industrial del banc fou molt important, especialment els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Participà decisivament en la constitució del Banco Exterior de España, del Banco de Crédito Local , de la Compañía Española de Petróleos, de la CAMPSA i de l’ALENA.
El 1931 va presentar suspensió de pagaments, seguida d’una liquidació desafortunada. Les causes d’aquesta fi foren la topada amb les autoritats de la República, que veien en el banc una empresa molt vinculada a la Dictadura, i un cert distanciament dels principals executius, els quals, dedicats a activitats de gran volum econòmic, oblidaren la pròpia base financera.
La retirada del compte de la CAMPSA, ordenada pel ministre de finances Indalecio Prieto, fou la causa directa de la suspensió.
(Barcelona, 1844 – 27 desembre 1920)
Entitat bancària. L’ànima del banc fou Manuel Girona i Agrafel. En morir ell, l’any 1905, el banc inicià la decadència definitiva, en constituir-se una junta de govern incapaç de dirigir-lo amb una autèntica política econòmica i uns administradors que abandonaren la política econòmica -molt conservadora- seguida fins aleshores i es llançaren a l’especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi capitalista dels anys 1920-21 i que afecta especialment Barcelona.
Presentà suspensió de pagaments el 1920, la qual donà lloc a la seva liquidació i al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors.
Fou un banc bàsicament comercial. Emeté paper-moneda fins al 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. Sostingué i promogué la indústria i el comerç catalans seguint el camí marcat per Manuel Girona.
El 1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara). El 1920 adquirí la majoria d’accions del Banc de Prèstecs i Descomptes, i també absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.
(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 16 maig 1920 – Barcelona, 15 febrer 2017)
Químic i oceanògraf. Ha treballat en l’anàlisi i l’enregistrament continuat de les dades referents a la composició química de les aigües marines i en les aplicacions dels sensors remots a l’estudi dels oceans.
(Barcelona, 22 abril 1920 – 25 juliol 1961)
Advocat i jurista. Catedràtic de dret administratiu a les universitats de Múrcia (1945) i de Saragossa (1953) i professor a les facultats de dret i ciències econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Fou membre destacat de la comissió redactora de la llei especial per al municipi de Barcelona i de la comissió per a la reforma del sistema tributari espanyol.
Les seves aportacions jurídiques foren fonamentals per a la sistematització del dret administratiu, especialment Sistemática del derecho administrativo (1947), La esencia del proceso (1947), Derecho administrativo (1949) i Actos administrativos (1950).
La seva intervenció fou decisiva en l’elaboració de les lleis administratives més importants, les quals constituïren un avanç legislatiu notori.
(Naval, Osca, Aragó, 2 octubre 1920 – Barcelona, 22 maig 2008)
Metge. Es llicencià a Barcelona l’any 1943. Ha estudiat també a l’estranger.
Cap del departament de Pediatria de la Residència de la Vall d’Hebron de Barcelona i catedràtic a la Universitat Autònoma.
Ha realitzat gran nombre de treballs sobre pediatria.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1920 – juliol 1980)
Empresa de manufactura de tapissos, fundada per Tomàs Aymat i Martínez.
A partir del 1944 sofrí una llarga època de crisi fins que la comprà, el 1957, Miquel Samaranch i Amat.
Sota la direcció artística de Josep Grau i Garriga, prengué una nova embranzida, de la qual sorgí l’escola catalana de tapisseria.
Actualment és la seu del Museu del Tapís Contemporani.
(Barcelona, 1920 – 1928)
Entitat. Fundada per tal d’agrupar tots els periodistes del Principat que per raons ideològiques, no pertanguessin a les entitats professionals d’aleshores.
Tingué com a president Sebastià J. Carner, redactor un temps d’“El Correo Catalán” i director de la revista “La Hormiga de Oro”. Bé que hi pertanyien les figures més prestigioses del periodisme català de l’època, la seva vida corporativa resultà molt precària.
El 1928 arribà a un acord amb l’Associació de Periodistes de Barcelona, de la qual ja molts dels seus membres eren socis, i es dissolgué.
(Mataró, Maresme, 7 novembre 1920 – 1 juliol 1998)
Escultor, pintor i dibuixant. Ha excel·lit com a retratista i com a autor de teles de tema religiós.
Realitzà el bust de Sant Antoni Maria Claret regalat en 1950, amb motiu de la canonització d’aquest pel papa Pius XII.
Dades dels Països Catalans 