Arxiu d'etiquetes: 1916

Torras i Bages, Josep

(les Cabanyes, Alt Penedès, 12 setembre 1846 – Vic, Osona, 7 febrer 1916)

Eclesiàstic i escriptor. Cursà les carreres de dret i filosofia a Barcelona, on es posà en contacte amb diversos representants de l’escola catalana d’erudits i pensadors del segle XIX, i on fou company de Jaume Collell. Acabada la vida universitària, ingressà al seminari i fou ordenat sacerdot l’any 1871.

Fou col·laborador de “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixensa”, “Lo Missatger del Sagrat Cor” i “Les Quatre Barres”. Dirigí l’Acadèmia Catalana de les Congregacions Marianes, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i president de la secció religiosa de la Unió Catalanista (1895), antecessora de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual redactà els estatuts i fou el primer consiliari.

Va ésser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, i quan hi ingressà pronuncià en català, contra la rutina i la voluntat d’alguns acadèmics, el discurs de recepció. Adjunt numerari dels Jocs Florals (1896), els presidí el 1899, any en què fou nomenat bisbe de Vic.

Fou presentat a la Santa Seu com a bisbe de Vic gràcies al fet que un català (Manuel Duran i Bas) era llavors ministre de gràcia i justícia. A partir d’aquest moment, es dedicà exclusivament a la seva actuació com a prelat, i la seva influència transcendí a través de les seves pastorals dirigides a tot Catalunya.

La seva vida és un exponent del diàleg entre la clerecia i el laicat, i així, llavors de les Bases de Manresa (1892), no solament intervingué com assessor, sinó que s’encarregà de redactar la disposició transitòria que proposava la regulació de les relacions entre Catalunya, l’estat espanyol i el Vaticà. Prosseguint en la mateixa línia, l’any 1893 l’assemblea de la Unió Catalanista li encomanà que redactés la comunicació a tots els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense sobre l’ús del català en la predicació, la catequesi i els actes de culte no celebrats en llatí.

Les normes sobre els ascensos episcopals i les pressions polítiques feren que fos proposat per a les seus de Barcelona, València i Burgos. No acceptà cap d’aquests trasllats, ja que els veia, principalment l’últim, com a maniobres del poder polític.

La seva obra tracta sobre ètica, estètica, teoria del dret, història del pensament o problemàtica social. Així, l’any 1888 publicà El clero en la vida social moderna, en què exposava l’evolució de l’Església. La seva obra més ambiciosa, La tradició catalana (1892), exposa la teoria del regionalisme partint de la unitat de les terres de llengua catalana i de l’estudi de les grans figures intel·lectuals.

Entre altres obres, cal remarcar En Rocabertí i en Bossuet (1898), mèmoria d’ingrès a l’Acadèmia de Bones Lletres, els assaigs L’Ernest Renan i en Pompeu Gener. Nuestra unidad y nuestra universalidad (1910) i El estadismo y la libertad religiosa (1913).

Deixà plasmat el seu pensament sobre qüestions del seu temps en diverses pastorals, com L’equilibri de la jerarquia industrial (1902), La confesió de la fe (1906), Conducta dels obrers catòlics en les circumstàncies actuals (1906) i Déu i el cèsar (1911).

El seu pensament fou influït pel sentit realista i pràctic de l’escola filosòfica catalana, però no s’adherí incondicionalment als postulats d’aquesta, ja que el seu tomisme rigorós veia en l’escolàstica un sistema més complet i estructurat. Situat dins el període positivista de la Renaixença, tracta d’harmonitzar Taine amb sant Tomàs.

Li-Chang

(Badalona, Barcelonès, 9 abril 1916 – Barcelona, 12 gener 1998)

(Joan Forns i Jordana)  Il·lusionista. Començà a fer màgia a 12 anys amb el nom de Caballero Forns. Els seus pares li feren construir un circ itinerant (Gran Circo Forns) amb el qual recorregué tot l’estat espanyol.

Entre el 1931 i el 1933, impressionat per l’actuació de Fu-Manchú a Barcelona, es rebatejà com a Ling-Fu, nom que, per un malentès legal, el 1945 canviaria pel definitiu de Li-Chang.

La caracterització, la gestualitat i un vestuari acuradíssim -usava fins a 30 quimonos en escena- li conferiren una absoluta aparença xinesa. Dotat d’un gran sentit artístic i una tècnica molt depurada, se’l considera el més internacional dels mags catalans.

Sovint amb carpa pròpia i sempre acompanyat de la seva esposa i col·laboradora (Ramona Mitjans, Miss Foo-Lin, 1916), els seus fills Joan i Montserrat i una companyia de 25 artistes, oferia espectacles basats en l’il·lusionisme i completats amb un luxós cos de ball.

Creà espectacles com El embrujo de Asia (1945), El sueño de una noche en China (1946), El dragón de Oro (1952) o Magolandia (1954).

Inicià un llarg periple pels circs i sales de festes més importants d’Europa i Amèrica. El 1972 s’estabilitzà a Catalunya i féu les últimes actuacions a les II Jornades Màgiques (Mollet, 1992) i La Màgia de la Mercè (Barcelona, 1993).

Rebé el premi Aplaudiment Sebastià Gasch (1985), la medalla al mèrit màgic de la Societat Catalana d’Il·lusionisme (1982), la Medalla de Oro del I Congreso Internacional de Amigos del Circo (1988) i altres distincions, com la de Mag d’Honor a la Trobada Internacional de Mags d’Almussafes (1997).

Des de l’any 2000 se celebra en honor seu a Badalona el Festival Internacional de Màgia-Memorial Li-Chang.

Granados i Campiña, Enric

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Farreras i Valentí, Pere

(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)

Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).

Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.

Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.

Club Natació Sabadell

(Sabadell, Vallès Occidental, juny 1916 – )

Entitat esportiva. En ordre cronològic és el tercer club de natació català (i de tot l’estat espanyol), després del CN Barcelona i del CN Atlètic- Barceloneta.

El 1918 inaugurà la primera piscina de l’estat espanyol, posteriorment desapareguda, i el 1929 l’actual, coberta. Després, el 1951, en féu una de nova per a escolars i el 1966 l’olímpica. A la dècada de 1980 tenia uns 9.000 socis.

La seva millor època esportiva se situa als anys 1960, quan guanyà la major part de les classificacions per a clubs en els campionats espanyols gràcies a una generació de grans nedadors. A principis dels anys 1970, tornà a tenir importància pels trofeus aconseguits pels seus nedadors.

Enllaç web: Club Natació Sabadell

Cabré i Esteve, Màrius

(Barcelona, 6 gener 1916 – 1 juliol 1990)

Torero i actor de cinema i de teatre. Va alternar aquestes dues professions fins que el 1960 es va retirar de les places de toros, on havia pres l’alternativa el 1943 i havia excel·lit en la capa i la muleta.

A l’escenari va interpretar obres del repertori català i, repetidament, en castellà, el Don Juan Tenorio de Zorrilla. Des del 1946 va intervenir també en diversos films (Pandora i l’holandès errant, 1951, i algunes produccions de Pere Portabella, com No compteu amb els dits, 1967, i Nocturn 29, 1968) i publicà llibres de poemes en castellà. Durant els anys cinquanta va gaudir d’una gran popularitat.

Agrupació Excursionista Icària

(Poblenou, Barcelona, 1916 – )

Entitat excursionista del barri on sempre ha tingut una forta incidència en la vida social i cultural. La primera denominació fou Secció Excursionista del Club Esportiu Júpiter, fins que el 1921 esdevingué Agrupació Excursionista Júpiter, i amb el temps adquirí la denominació actual.

Després de la guerra civil de 1936-39, l’Agrupació es reorganitzà amb les seccions d’excursionisme, esquí, càmping, fotografia, escacs, tennis de taula, biblioteca i activitats marines.

Durant els anys 1950 es consolidà un grup d’escaladors autoanomenats els Bèlits, que amb el temps ingressaren al CADE del Centre Excursionista de Catalunya. A principis dels anys 1960 es crearen les noves seccions d’escalada, espeleologia i cultura.