(Maó, Menorca, 2 maig 1911 – Nova York, EUA, febrer 1982)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i, més tard, amb Maria Canals i Blanca Selva.
El 1934 actuà al Festival Chopin de Valldemossa (Mallorca), i fins al 1942 donà diverses tandes de concerts a Egipte, Grècia, França, la República Dominicana, Haití, Cuba i Mèxic.
A Nord-amèrica, durant els anys 1950, compongué molta música per al cinema. També té composicions de música simfònica i vocal.
(València, 15 octubre 1911 – 2 setembre 1992)
(Sangchili) Boxador. Fou campió d’Espanya (1933), guanyà al campió del món dels pesos mosques Young Pérez i el campió d’Europa Petit-Biquet.
El 1935 conquerí a València el campionat del món de pes gall en vèncer Alf Brown de Panamà.
(Alacant, 1911 – ? )
Pintor. Conrea de forma ben destacada la pintura ingenuista.
(Alacant, 8 gener 1911 – 7 setembre 1986)
Pintor. El 1953 va anar becat a París. Va realitzar vidrieres i mosaics per a diverses esglésies.
Va treballar la pintura mural, l’oli, l’aquarel·la i el gouache, amb diversos gèneres: retrats, figures, paisatges, flors i bodegons.
Va rebre molts i importants premis i distincions.
Josep Amat (Sabadell, Vallès Occidental, segle XVII – Catalunya, 1755) Frare carmelità. Fou prior en 1709. Deixà diversos escrits.
Josep Amat (Barcelona, 1843 – 1911) Pintor.
(Paterna, Horta, 3 març 1911 – València, 12 octubre 1988)
Escriptor i editor. Autor de les novel·les I la pau (1953) i El salze a la sendera (1953) i el recull de contes A cor un (1956).
El 1944 fundà, amb Francesc Xavier Casp, l’Editorial Torre (més de 50 títols), que fou la plataforma de publicació de les noves promocions d’escriptors valencians en català.
(Castalla, Alcoià, 22 agost 1911 – València, 13 gener 2000)
Escriptor, folklorista i gramàtic. Col·laborà literàriament amb els grups valencianistes d’abans de la guerra civil.
Cal destacar els aplecs Rondalles valencianes (3 volums, 1950-58), les Narracions de la Foia de Castalla (1953), les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), El misteri de Canadà (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’hortizó (1991), els contes populars Maravelles i picardies (1964) i, en el camp de l’ensenyament de la llengua, Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Temes de correcció lingüística (1983).
Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i la Creu de Sant Jordi el 1993.
(la Granada, Alt Penedès, 1877 – Montserrat, Bages, 1911)
Músic. Frare benedictí. Féu els seus estudis al monestir de Montserrat (1892), com a escolà. Hi professà més tard.
Fou professor de la famosa escolania (1909-11). Deixà un cert nombre de composicions remarcables.
Francesc de Cruïlles de Peratallada (Catalunya, segle XVI) Fill de Violant de Cruïlles i de Joan de Rajadell (òlim de Rajadell i de Cruïlles). A la mort de la seva mare (vers 1580) heretà els seus béns. El seu rebesnét fou Felip de Cruïlles de Peratallada i de Peguera.
Felip de Cruïlles de Peratallada i de Peguera (Catalunya, segle XVIII) Rebesnét de Francesc de Cruïlles de Peratallada. Fou baró de Cruïlles. Obtingué (1770) el títol de marquès del Castell de Torrent.
Manuel de Cruïlles de Peratallada i de Segarra (Catalunya, segle XIX – 1889) Tercer marquès del Castell de Torrent i baró de Cruïlles. A la seva mort, l’herència passà al seu nebot Ricard de Vedruna i de Cruïlles, que esdevingué Ricard de Cruïlles de Peratallada i de Vedruna.
Ricard de Cruïlles de Peratallada i de Vedruna (Catalunya, 1863 – 1911) Nebot de Manuel de Cruïlles de Peratallada i de Segarra, a la mort del qual (1889) esdevingué el quart marquès del Castell de Torrent i baró de Cruïlles. Es canvia el seu nom real que era el de Ricard de Vedruna i de Cruïlles.
(Barcelona, 2 febrer 1826 – Lima, Perú, 1911)
Frare franciscà. Fou definidor de l’orde.
Ocupà altres càrrecs eclesiàstics a Amèrica, on impulsà en gran manera les activitats missioneres.
Dades dels Països Catalans 