(l’Alguer, 1904 – 1978)
Escriptor. Mestre d’escola elemental, fou director de l’arxiu històric de l’Alguer. Des del 1929 col·laborà en nombrosos diaris i revistes amb articles i poesies, aquestes en català de l’Alguer, i obtingué diversos premis.
La seva obra poètica -d’índole, en general, intimista- no ha estat recollida, però és un autor popular a l’Alguer, gràcies a algunes composicions seves que han estat musicades.
Fou fundador i primer secretari del Centre d’Estudis Algueresos.
(Palma de Mallorca, 1898 – 1904)
Agrupació musical. Fundada com a continuació del Salonet Banqué per Antoni Noguera i J. Marquès i Luigi. Funcionà com a secció filharmònica del Cercle Mallorquí de Palma, i hi prengueren part, entre d’altres, Antoni Noguera, que fou, de fet, el seu veritable mantenidor.
Situada en els baixos de la redacció de “La Última Hora”, organitzà molts concerts -en especial cal destacar l’organitzat el maig de 1894 a les coves d’Artà, que comptà amb la presència d’Isaac Albéniz, Uetam, J. Lamote de Grignon, etc-.
Sense perdre mai un marcat caràcter minoritari, gaudí d’una certa popularitat juntament amb la tertúlia dominical de Joan Alcover.
(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)
Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.
Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.
(Illes Balears, segle XX)
Títol concedit el 1904, pel papa Pius X, a Bartomeu Joan i Ribas, industrial mallorquí.
(Alcoi, Alcoià, 1 abril 1904 – València, 4 juliol 1994)
Poeta en castellà. Estudià dret i filosofia i lletres a València. Redactor de “Hora de España”, s’exilià a Mèxic, després de la guerra civil (1939-47).
Inicià la seva obra amb una col·lecció de sonets, Misteriosa presencia (1936), Candente horror (1936) i Son nombres ignorados (1939) tracten sobre l’experiència de la guerra.
Amb un lirisme estètic i sensual d’arrel mediterrània escriví Las ilusiones con los poemas del convaleciente (1945), Concertar es amor (1951), Concierto en mi menor (1964), La trama inexplicable (1968).
Autor també de Valentín (1974), homenatge en prosa a Shakespeare, i la narració Los arcángeles (1981). El 1972 es publicà l’antologia dels seus poemes, Fuentes de la constancia, el 1982 la seva Obra poética completa i entre 1982 i 1984, la seva Obra completa en prosa.
(Altea, Marina Baixa, 1840 – València, 1904)
Doctor en dret. Estudià a València. El 1872 guanyà la càtedra de procediments i pràctica forense.
El 1884 fou rector de la Universitat de València i director de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Fou senador per València (1899-1904).
(Perpinyà, 1829 – 1904)
Metge. Fou cap de l’hospital civil de Perpinyà i president de la Comissió Meteorològica dels Pirineus Orientals (1863).
Instal·là estacions meteorològiques a diversos punts de la regió i el 1879 organitzà l’Observatori Meteorològic de Perpinyà i en dirigí el butlletí.
Publicà Notes sur la climatologie du Roussillon (1883).
(Ceret, Vallespir, 24 maig 1904 – Castellnou dels Aspres, Rosselló, 20 agost 1980)
Pintor. Format als centres oficials de París -on residí del 1923 al 1931-, fou deixeble de Cormon. El 1931 entrà de professor a l’Ecole des Beaux-Arts de Montpeller, que dirigí del 1939 al 1967.
La seva pintura, caracteritzada per l’equilibri i la força mesurada, defuig el localisme. Amb Jean Catel posà de moda el pintoresc poble de Castellnou dels Aspres. Té obres a museus de Montpeller, Seta, Nimes i Beirut.
Té, gairebé tots inèdits, poemes i novel·les en català i en francès.
(Perpinyà, 1847 – 1904)
Jurista. Es llicencià en dret a Tolosa de Llenguadoc. Fou jutge del tribunal superior d’Andorra a Perpinyà i alcalde d’aquesta ciutat (1890-92).
Representà els Pirineus Orientals al senat francès, lloc en el qual succeí Manuel Aragó (1897-1903).
(València, vers 1861 – Madrid, 24 març 1904)
Actor. Conreà el teatre en llengua castellana, amb veritable èxit, a l’estat espanyol, l’Argentina i l’Uruguai.
Dades dels Països Catalans 