(València, 1832 – 1900)
Polític. Formà el Partit Republicà Federal. Participà a la revolució del 1868. Durant la Primera República era diputat a corts (1873).
Prengué part a la revolució cantonal. Abandonà la política en imposar-se la Restauració.
(Perpinyà, 16 novembre 1900 – Enghien-les-Bains, França, 19 abril 1990)
Escriptor en llengua francesa i catalana. Ha passat una part de la seva vida a l’Àfrica negra i a Amèrica.
Ha publicat reculls poètics, com Guyanes (1941), i de les seves col·laboracions a periòdics es destaquen els articles a favor de Francesc Macià.
Ha dirigit les revistes “La Lyre” i “L’Éveil Catalan”.
(València, 20 març 1900 – 29 juliol 2013)
Entitat bancària. Fundada pel financer asturià Tartiere amb una finalitat especulativa. El 1927 un grup financer valencià l’adquirí i l’impulsà. Així restà format un nucli valencianista, que, amb d’altres valencians, vertebrà el Banco Central.
Durant els anys 1930 fou el primer de la cambra de compensació valenciana. El 1943 formà part del Consorcio Bancor amb el Banco Central, el Banco de Crédito, el Banco de Zaragoza i el Banc Hispano-Colonial. Desfet quan el primer absorbí aquest darrer. Malgrat que el Banc de València restà com un element del grup del Banco Central, en termes de federació connectà, com ja ho havia fet, amb grans empreses vinculades al País Valencià.
En promulgar-se la llei bancària del 1962, rebé més autonomia dins el grup del Banco Central i obrí moltes sucursals. Aquesta autonomia s’acabà el 1984, a conseqüència d’una situació financera delicada, motivada per inversions del Banc en el sector immobiliari i per la morositat d’alguns clients importants.
El Banco Central, que tenia el 40% de les accions, intervingué directament i substituí el president i el director general per homes de la seva confiança. El 1984 els seus dipòsits eren de 138.054 milions de pessetes.
(Reus, Baix Camp, 1900 – ? , segle XX)
Pintor. Ha estudiat a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Ha obtingut diversos premis.
(Barcelona, 1900 – València, 7 juliol 1965)
Cineasta. Fou un dels iniciadors com a productor i director, del cinema valencià.
Començà amb documentals i curtmetratges còmics –Cipriano Comendador i La Drapaire (1925)- però obtingué més èxit en altres gèneres: Noblesa de Cors (1924) i El Místic, adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol.
(Palma de Mallorca, 1880 – 1900)
Diari catòlic en castellà. Aparegut de 1880 a 1890 i de 1896 a 1900. Dirigit per Miquel Maura, sostingué polèmiques amb “La Autonomía” (1884) i, sobre la Institució Mallorquina d’Ensenyança, amb “El Isleño” i “El Palmesano” (1885).
Des del 1887 en fou director Antoni M. Alcover i prengué un to integrista. A la segona època fou dirigit per Artur Sarmiento, Bartomeu Singala i Francesc Antich.
Desaparegué davant l’oposició de la jerarquia eclesiàstica. Publicà un almanac i un suplement literari (1880-86).
(Catral, Baix Segura, 7 març 1900 – Alacant, 1991)
Escriptor. Col·laborà a la premsa d’Alacant, Múrcia i Madrid. Exercí el magisteri. Dirigí l’emissora de Ràdio Alacant.
És autor de les proses i narracions: Páginas de juventud, Pinceladas (1924) i Monserrat y Cuadros, oriolanos (1925), i de l’assaig Campoamor en la poesía española (1947).
(Sants, Barcelona, 28 juny 1857 – Rubí, Vallès Occidental, 25 agost 1900)
Músic. Germà de Jacint. És autor d’un bon nombre de composicions breus.
(Girona, 1865 – Barcelona, 1900)
(o d’Alemany) Taquígrafa i mestra. Seguidora i divulgadora del sistema de Pere Garriga. Fou professora de la seva especialitat.
Era autora d’alguns treballs literaris.
(Catalunya, 1823 – Barcelona, 12 novembre 1900)
Catedràtic. És autor d’escrits didàctics i de treballs de física.
Dades dels Països Catalans 