(Barcelona, 1871 – Vilassar de Mar, Maresme, 1939)
Historiador del lul·lisme. Fou deixeble de Salvador Bover.
Autor de nombrosos treballs sobre Ramon Llull, de reimpressions d’obres, traduccions al català, repertoris bibliogràfics, catàlegs de documents i, sobretot, de la primera Història del lul·lisme (1925).
(Barcelona, 11 setembre 1871 – Pollença, Mallorca, 7 juliol 1959)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a París, al costat de dos mestres del naturalisme: Laurens i Constant. La seva brillant policromia i el seu sentit decoratiu el situaren entre els representants del modernisme barceloní.
Les seves llargues estades a Mallorca foren l’ocasió d’una sèrie de paisatges que són exaltació de la llum i del color, sovint fosforescent. És característica en la seva obra la temàtica popular espanyola.
Entre les seves obres cal esmentar: València, Gitanes, Ballarines espanyoles, Flors de París, Papallones de nit, Pagesos de Gandia, etc.
(Barcelona, 30 agost 1871 – 22 octubre 1955)
Sociòleg, polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Francesc.
Fou diputat (1908), president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de presons. S’especialitzà en temes penitenciaris i la rehabilitació dels infants delinqüents.
Dirigí la revista “Aurora Social” (1907-08), des de la qual defensà un sindicalisme de caire catòlic. Publicà diversos estudis en català, castellà i francès sobre les qüestions esmentades.
(Collbató, Baix Llobregat, 18 novembre 1871 – Madrid, 2 desembre 1932)
Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d’un quant temps d’exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi del Loreto.
Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica.
Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J. Giménez, R. Calleja i A. Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S. Trullol i Plana, i Euda d’Uriach (1900), basada en una obra d’Àngel Guimerà.
Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F. de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l’any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l’any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), Talismán (1932, estrenada el 6 de desembre, quatre dies després de la mort del compositor), etc.
Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l’època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L’emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928).
Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927) i el recull d’articles i conferències pòstum Julia (1971).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)
Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.
Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.
De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.
Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).
Dades dels Països Catalans 