Arxiu d'etiquetes: 1862

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.

Aribau i Farriols, Bonaventura Carles

15 Respostes

(Barcelona, 4 novembre 1798 – 17 setembre 1862)

Escriptor, economista, taquígraf i polític. Iniciador del Romanticisme en català i de la Renaixença amb l’oda La Pàtria (1833). D’idees revolucionàries i innovadores, prengué part en el periodisme, formà part de la Societat Filosòfica (1817), col·laborà a la revolució liberal i fou un dels fundadors d’“El Europeo” (1823), revista que pretenia difondre les idees romàntiques a l’estat espanyol.

A poc a poc, anà evolucionant cap a una ideologia política més moderada, el 1826 passà a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa, a qui dedicà La Pàtria, i posteriorment es dedicà als negocis privats i al periodisme i ocupà importants càrrecs oficials en l’economia pública mentre defensava els interessos dels industrials catalans.

Amb l’editor Rivadeneyra inicià la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles. Escriví -en català i en castellà- poemes, assaigs, crítica literària i estudis d’economia.

Abadal i Calderó, Ramon d’

2 Respostes

(Vic, Osona, 7 gener 1862 – Rupià, Baix Empordà, novembre 1945)

(o Raimon)  Polític i advocat. Elegit diputat a Corts per Vic l’any 1899, ocupà un lloc en el Senat des del 1907 fins que hi renuncià el 1918. Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1902-03) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya des del 1903, i regidor de Barcelona (1903-07 i 1912-15).

Militant de la Lliga Regionalista (a partir de 1933, Lliga Catalana) des de la seva fundació (1901), el 1908 en fou elegit president i el juliol de 1917, d’acord amb Cambó, convocà l’Assemblea de Parlamentaris, les sessions de la qual presidí.

Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1924), el 1926 fou destituït pel govern de la Dictadura de Primo de Ribera i confinat a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), però el govern Berenguer el reposà en el càrrec l’any 1930.

Fou diputat a les Corts Constituents de la II República i al Parlament de Catalunya, on encapçalà la minoria de la Lliga i menà una política conservadora, especialment en la discussió sobre la Llei de contractes de conreu.

Deixà el país el 1936 i hi tornà el 1939 abandonant la política.

Fou oncle de l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals.