(Tortosa, Baix Ebre, 19 març 1858 – Madrid, 28 febrer 1906)
Cavaller i picador de toros, conegut com a Badila.
Fou el primer que clavà banderilles a cavall sense cap protecció i introduí algunes modificacions en el vestit de picador.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1858 – Barcelona, 1915)
Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al seminari de Barcelona, ciutat on fou canonge penitencier.
Escriví obres originals i traduïdes. El 1909 redactà, per encàrrec del cardenal Salvador Casañas, una biografia de sant Josep Oriol, arran de la canonització d’aquest.
(Madrid, 28 novembre 1858 – 29 gener 1924)
Militar. General de brigada (1919) i comandant militar de Barcelona. Fou cap superior de policia de la ciutat, a les ordres immediates del governador civil general Severiano Martínez Anido (novembre 1920- octubre 1922).
La seva actuació durant aquells anys de lluites sindicals -sindicats únics de la CNT, sindicats lliures i patronal-, d’atemptats socials i pistolerisme fou discutida apassionadament, aprovada per uns sectors del patronat i de la dreta i pels elements dels Sindicats Lliures, i combatuda pels altres sectors obrers, catalanistes i liberals.
Els seus adversaris l’acusaven de patrocinar els pistolers dels Sindicats Lliures i d’aplicar la llei de fugues.
Fou obligat a dimitir al mateix temps que el general Martínez Anido, pel govern presidit per Sánchez Guerra (octubre 1922).
(Capellades, Anoia, 1858 – Barcelona, 1893)
Pintor. Fou una curiosa figura de pintor transhumant, dedicat sempre a treballs i restauracions ocasionals pels llocs on passava.
Fou el pare del forjador Gerard Alegre i Turat.
(Barcelona, 17 abril 1858 – 30 desembre 1919)
Historiador. Estudià lleis a Barcelona i a Madrid. Després d’haver treballat algunes temporades en la secció de manuscrits espanyols de la Biblioteca Nacional de París. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1900 i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i acadèmic corresponent de l’Academia de la Historia.
Investigà especialment els segles XI-XIII de la història de Catalunya, i són de gran interès els seus estudis sobre els tres primers monarques de la corona catalano-aragonesa i sobre les cases vescomtals catalanes.
Entre els seus nombrosos treballs destaquen Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó (1900), Los vescomtes de Bas en la illa de Sardenya (1901), Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà (1901), La casa de Montcada en el vizcondado de Bearn (1901-02), Itinerario del rey Alfonso I de Cataluña, II en Aragón (1903-04), Itinerario del rey Pedro I de Cataluña, II en Aragón (1905), Les cases de Templers i Hospitalers a Catalunya (1910) i Itinerari de Jaume I el Conqueridor (1918).
(Tarragona, 7 octubre 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 5 setembre 1917)
Arquitecte. Deixeble de Josep Vilaseca i Casanovas, s’inspirà en l’estil renaixentista italianitzant, però impregnat de reminiscències medievals. President de l’Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona.
La seva arquitectura, híbrida, indica una llibertat d’execució molt propera al modernisme. Autor de nombroses obres, entre les quals cal esmentar, a Barcelona, el palau de Justícia (en col·laboració amb Enric Sagnier), la presó Model (1904, amb Salvador Vinyals), l’hospital Clínic (1904), l’Acadèmia de Ciències o l’Observatori Fabra. Començà (1910) el convent dels carmelitans, que acabà el seu fill Josep Domènech i Mansana.
En medis populars, es veié sovint menystingut davant el nom del seu contemporani Domènech i Montaner.
(Barcelona, 22 febrer 1858 – 10 maig 1943)
(o Casas-Carbó) Editor i escriptor. Fill i nét d’indianos, cosí germà del pintor Ramon Casas i Carbó. Milità a les files avançades del catalanisme i formà part, amb Jaume Massó i Torrents, del grup fundador de la revista “L’Avenç” (1881).
Amb la seva tasca d’editor i publicista influí de manera considerable en el moviment modernista, mitjançant les publicacions de la Biblioteca Popular de l’Avenç, per a la qual traduí Ibsen (Els espectres), Goldoni, Tolstoi, etc.
Fou dels primers que propugnaren d’adoptar les reformes ortogràfiques de la llengua catalana fetes per Pompeu Fabra. Col·laborà sovint a la revista “Catalonia” (1898-1900).
Militant de la Lliga Regionalista, se’n separà el 1906 i ingressà al Centre Nacionalista Republicà.
Publicà Catalònia (Assaigs nacionalistes) (1908) i, com a partidari de l’iberisme, també publicà Set Odes (1933), El problema peninsular (1933), Blancs, negres, grocs (1935), Del present i del pròxim avenir (1935).
(Barcelona, 28 novembre 1858 – 2 abril 1928)
Escriptor, dibuixant i tipògraf. S’inicià com a il·luminador de naips; més tard féu de caixista i impressor tipògraf i estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880).
Amb Josep-Lluís Pellicer i Josep Cunill cooperà en la fundació de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1897) i l’Escola Pràctica Professional annexa, que foren dissolts el 1939. Col·laborador de la “Revista Gràfica” i redactor del “Diari Català” (1879-81), dirigit per Valentí Almirall, i de la “Revista de L’Avenç” (1881-93).
Fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), de l’Associació d’Excursions Catalana (1876) i del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, i bibliotecari de la Biblioteca Arús (1895-1922).
L’any 1891 inicià la publicació d'”El Arte de la Imprenta”, fou director de la “Revista Gràfica”, ”Anuario Tipográfico’ i “Crónica Poligráfica”.
Entre les seves col·laboracions com a dibuixant cal remarcar les il·lustracions que féu a Cartes de Pompei (1895), d’Emili Pi i Molist, a l’edició d’El Quixot de la Manxa (1905-06) i al Lazarillo de Tormes.
D’entre els seus escrits cal esmentar: Defectos de que adolece la imprenta española, ortroposódica y tipográficamente considerada (1881), Efimérides de la tipografía española y americana (1891), Guía de Montserrat (1898), Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del fotogravat a Espanya (1900), Álbum caligráfico universal (1901), Estudi iconogràfic del rei En Jaume Lo Conqueridor (1909) i publicà la Bibliografia Medical de Catalunya (1918).
Dades dels Països Catalans 