(Barcelona, 1854 – 1903)
Excursionista i escriptor. Professor mercantil, fou un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques.
Col·laborador de la revista “L’Excursionista”, i de l’Album Monumental-Pintoresc de Catalunya (1879). Publicà diverses monografies, com La Seu de Tarragona, Lo castell de Burriach i Lo monestir de Santes Creus.
(Barcelona, 1854 – 4 desembre 1936)
Organista i compositor. Exercí el professorat en diversos centres d’ensenyament. Fou organista al convent dels jesuïtes.
Destacà entre els introductors de la música de Wagner a Catalunya i desplegà gran activitat com a propagandista. S’inscriví al Patronat de Bayreuth.
(Barcelona, 28 juliol 1854 – 11 juliol 1923)
Escultor. Autor de l’escultura amb que culmina el monument barceloní a Colom (1886) i del baix relleu del frontó en corba del pòrtic monumental de l’hospital Clínic (1908), al·lusiu a la història de la medicina.
La seva obra té dues etapes, justificades per la seva cronologia, i que comprenen un art sentimental, classicista i adotzenat com La caritat (1901), i un art de línia goticista i modelat fos dins la mentalitat del Modernisme, com és el cas de La llum del món (1905).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 4 abril 1812 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 setembre 1854)
Economista agrari. Noble terratinent del delta del Llobregat.
Després de viatjar per Anglaterra i els EUA (1833-39), formà part de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona, i fou vicepresident de la Junta de Comerç (1841-43).
President de la Companyia Agrícola Catalana i membre fundador de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), que li publicà (1852) un recull d’articles, molt difosos, contra la indivisibilitat de la propietat de la terra i a favor de l’emfiteusi enfront de la reforma del Codi Civil.
Dirigí la “Revista de Agricultura Práctica” (1853).
(Agullent, Vall d’Albaida, 16 setembre 1854 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 5 febrer 1925)
Compositor. Director del Conservatori de València (1910-25).
Escriví Elementos de solfeo, Teoría general del solfeo en forma de diálogo i Curso elemental de piano.
Compongué 2 misses, 3 sarsueles, una marxa religiosa, etc.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)
Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.
Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.
Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)
Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.
Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.
Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.
Dades dels Països Catalans 