(Barcelona, 1784 – 1 març 1850)
Compositor i organista. Mestre de capella de Santa Maria del Mar des del 1819 fins que morí.
D’entre la seva producció destaquen La Passió de Jesucrist (oratori), quatre misses i La presentació de Nostre Senyor (drama sacre).
(Barcelona, 12 setembre 1850 – 5 desembre 1932)
Periodista i polític. Col·laborador i amic d’Àngel Guimerà. Amb ell intervingué en la fundació del grup La Jove Catalunya. Va pertànyer al grup fundador de “La Gramalla” (1870), del qual fou president.
Va ésser director durant quatre anys de la revista “La Renaixença” (1871), convertida en diari posteriorment (1881).
President de la Lliga de Catalunya, va intervenir a l’Assemblea de Manresa (1892) i es destacà dins la Unió Catalanista.
Publicà diversos volums de versos i prosa, en alguns dels quals descriu records de la seva joventut; entre ells destaquen Feina nova, feina vella (1906), Encara som de moda (1907) i Per fer la dotzena (1908).
Darrerament va fundar “Nos ab Nos” (1911-12), revista setmanal, redactada tota per ell.
(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)
Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.
Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.
(Barcelona, 21 desembre 1850 – 27 desembre 1923)
Arquitecte, historiador i polític. Fill de Pere Domènech i Saló, i germà d’Eduard. Un dels màxims representants del modernisme; exercí una gran influència en la difusió d’aquest estil, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzaren per una barreja de racionalisme constructiu i de decoració fabulosa, inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en la passió en el dibuix curvilini del Modern Style.
En el restaurant del parc de la Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de Zoologia, ja ofereix solucions que s’anticipen al seu temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que desenvolupà més endavant al Palau de la Música Catalana (1908), amb un innovador recobriment de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes característiques es donen en els seus grans conjunts arquitectònics de l’hospital de Sant Pau de Barcelona (1902-10) i l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919). Unes altres obres seves a Barcelona són l’editorial Montaner i Simon (1881-85), la casa Montaner (1893) i la casa Thomas (1895-99).
Com a polític, tingué una activitat remarcable durant el primer temps del catalanisme. Militant del Centre Català, l’abandonà amb motiu de l’escissió del 1887, i passà a la Lliga de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou president. Quan fou creada la Unió Catalanista (1892) en fou nomenat president, com també de la primera assemblea d’aquesta entitat, que establí les anomenades Bases de Manresa (1892).
Nomenat president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1897-98, participà en el moviment d’adhesió al programa de Polavieja, que volia la descentralització administrativa (1898). Havent fracassat, entrà al Centre Nacional Català (1899) i, quan desaparegué, a la Lliga Regionalista (1901).
Fou elegit diputat a corts per Barcelona l’any 1901 i el 1903. Amb Josep M. Cornet i Ildefons Sunyol se separà de la Lliga (1904) i fundà el setmanari “El Poble Català”, que esdevingué diari el 1906. Apartat de la vida política, fou encara reelegit president de l’Ateneu Barcelonès l’any 1911 i el 1913.
Fou el pare de Pere i de Fèlix Domènech i Roura.
(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)
Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).
Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.
De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.
(Barcelona, 1850 – )
(RACBA) Institució. Té la seu al palau de la Llotja. Fou fundada com a Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Declarada reial acadèmia en 1922 i ampliada la seva actuació a tot el Principat.
Està dividida en diverses seccions: Pintura, Música, Arts Decoratives, Arquitectura i Escultura) i té com a objectius principals la conservació del patrimoni artístic del país i la promoció d’iniciatives en matèria d’art. És remarcable sobretot el fons d’obres d’art català del segle XIX.
És integrada per trenta membres numeraris, elegits entre artistes destacats, estudiosos de l’art i persones que han sobresortit per llur mecenatge, i dirigida per una junta de govern.
Les seves publicacions no tenen una periodicitat determinada i són de caire monogràfic. Hi ha una petita biblioteca especialitzada en temes artístics.
Enllaç web: Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi
Dades dels Països Catalans 