(Avinyó, Bages, 16 novembre 1848)
Acció d’armes de la Segona Guerra Carlina, amb victòria de les tropes carlines, manades pel general Rafael Tristany, sobre els liberals de Manzano.
Arran d’això Rafael Tristany fou nomenat comte d’Avinyó el 1848 pel pretendent carlí Carles VII. N’ha estat l’únic titular.
(Girona, 25 gener 1848 – Barcelona, 15 març 1924)
Polític i escriptor. Membre del partit federal, fou alcalde de Girona i diputat a corts. Presidí la Unió Catalanista i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.
Col·laborà a la premsa de la Renaixença, especialment a “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Tomasa”. Fou proclamat mestre en gai saber (1904).
Escriptor prolífic, es decantà sobretot vers el teatre, de caire romàntic o festiu: Caritat (1871), Robinson petit (1872), Bernat Pescaire (1875), De mort a vida (1879), Gent de mar (1888), Lo testament de l’oncle (1896), etc.
Poeta sentimental o didàctic, publicà, entre altres, Cançons del temps (1874), Mel i fel (1877), Cent faules (1880), Llibre de sonets (1888) i Faules velles (1920).
A més, escriví Escenes de la vida pagesa (1878) i El catolicismo y la república federal (1873).
(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)
Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies.
També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.
Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.
Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.
Va morir de congestió pulmonar.
Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.
(Lleida, 5 setembre 1848 – Barcelona, 20 desembre 1916)
Músic. A partir del 1873 visqué a París, on estrena una Salve Regina, una Sinfonía Mozárabe i Fiesta andaluza (1883), ballet estrenat a l’Òpera de la capital francesa.
El 1885 estrenà, al Liceu de Barcelona, Il rinnegato Alonso Garcia. Escriví nou òperes més, obres simfòniques de cambra i vocals.
(Xàtiva, Costera, 1848 – Madrid, 1920)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Obtingué, tot estudiant, algunes distincions. Rebé una menció honorífica a l’Exposició de València de 1867.
En 1878 s’instal·là a Barcelona. Hi treballà com a il·lustrador de llibres. Realitzà diversos viatges d’estudis per Espanya.
Fou nomenat conservador de l’església d’Alcalá de Henares (1906) i professor de dibuix litogràfic i gravat a l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques el mateix any de la seva creació (1909).
(Saragossa, Aragó, 1848 – Barcelona, 1895)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Ramon Manuel i de Manuel.
El 1862, amb el seu germà Manuel, foren els únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills.
A Barcelona crearen l’entitat bancària Garriga Nogués Germans, que el 1886 passà a denominar-se Garriga Nogués i Nebot, per l’entrada del fill del seu germà, Rupert Garriga i Miranda.
Fou el pare de Josep Garriga i Roig.
(Jerez de la Frontera, Cadis, Andalusia, 1848 – Barcelona, 1919)
Jurisconsult republicà. Residí a Barcelona des del 1876 i col·laborà regularment a “Gaceta de Cataluña” i “La Publicidad”.
S’uní a la Solidaritat Catalana (1906) i després a la UFNR; en 1912-15 fou un dels caps del reformisme barceloní.
Traduí al castellà el Corpus Iuris Civilis (1889-98, en sis volums).
(Barcelona, novembre 1847 – març 1848)
Setmanari cabetià fundat i dirigit per Narcís Monturiol.
Edità fragments de Viaje por Icaria, traduïts per Orellana i Monturiol, obra que fou publicada el 1848. També publicà els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo comunista.
Fou substituït per “El Padre de Familia” (Barcelona, octubre 1849 – març 1850).
(Barcelona, 1848 – Madrid, 17 novembre 1931)
Escultor. Deixeble de Domènec Talarn i dels germans Vallmitjana.
Treballà a Barcelona i després a Madrid; conreà sobretot l’art decoratiu monumental.
És autor, entre altres obres, d’algunes escultures de la part baixa del monument a Colom i d’una d’Elcano d’una façana del passeig de Gràcia, ambdues a la ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 26 desembre 1848 – 28 novembre 1903)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament; col·laborà en “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Bandera Catalana”.
Escriví Gramática histórica de las lenguas castellana y catalana (1882), Gramática catalana (1874) i Ortografía de la lengua catalana (1879), a més de nombroses obres sobre l’educació, especialment la femenina.
Dades dels Països Catalans 