(sa Pobla, Mallorca, 20 gener 1760 – Madrid, 23 desembre 1830)
Metge. Exercí a l’hospital de Cartagena i fou inspector general d’epidèmies a València i a Múrcia, i, posteriorment, sotsinspector general de medicina i cirurgia a Madrid. L’any 1800 experimentà els efectes dels gasos acidominerals contra la febre groga.
Escriví alguns treballs sobre la terapèutica d’aquesta epidèmia (1801) i Ciencia de la vida o discurso phisiológico sobre la doctrina browniana (1802).
(València, 1827 – 1830)
Repertori bibliogràfic, per ordre cronològic, redactat per Just Pastor Fuster i Taronger en dos volums. El seu títol complet és Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Ximeno.
Inicialment volia ésser un complement d’Escritores del Reino de Valencia (1747-49) de Vicent Ximeno, obra que, al seu torn, aspirava a suplir les deficiències de la Biblioteca Valentina (1696-1747) de Josep Rodrigues.
L’aportació erudita de Fuster resultà, en conjunt, tan important com la dels seus predecessors, o més encara. En molts d’aspectes és encara un text insuperat.
Al final del primer volum hi ha un Vocabulario valenciano-castellano, del qual fou fet un tiratge a part.
(Alacant, 1769 – Sagunt, Camp de Morvedre, 1830)
Polític. Era doctor en teologia. Fou diputat en dues ocasions.
Atacà la Inquisició i publicà una obra sobre béns eclesiàstics per la qual fou perseguit.
(València, 1830 – Xixona, Alacantí, 1891)
Escriptor i advocat. Destacà en l’exercici de la seva carrera.
En 1860 fou un dels fundadors de la revista “El foro valenciano”. L’any següent fundà l’Orfeó Valencià i s’encarregà d’una de les seves classes. Més tard dotà l’entitat d’una càtedra de declamació.
El 1873 establí una càtedra de taquigrafia a la Societat Econòmica d’Amics del País i el 1875 fou secretari de l’ajuntament de València.
Escriví en català algunes peces de teatre popular.
Felip Andreu (València, 1757 – 1830) Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor de diverses obres per als temples valencians.
Francesc Andreu (València, segle XVII) Religiós mercenari. Fou visitador i actiu reformador dels convents del Principat, així com comissari apostòlic i provincial de València. Escriví algunes obres religioses.
Joan Andreu * Forma impròpia del nom del convers valencià Joan Andrés (segle XVI).
Josep Andreu (Illes Balears ?, segle XVI – segle XVII) Monjo cartoixà. Residí al monestir del seu orde a Valldemossa, on romangueren els seus escrits fins al 1835. Deixà una traducció castellana del Blanquerna, que restà inèdita, i algun treball hagiogràfic com la Vida de la Venerable Sor Eufrasia Mir (1646).
(Russafa, València, 9 juliol 1830 – València, 27 febrer 1887)
Advocat i polític. Diputat a Corts (1867, 1881), fou partidari de la Restauració i un dels redactors de la Constitució de 1876. Governador civil de la província de València (1865).
Fou diverses vegades degà del Col·legi d’Advocats de València i president de la societat Lo Rat Penat (1886).
(València, 28 agost 1830 – )
Institució. Fou fundada per un decret de Ferran VII de Borbó com a òrgan de control al servei de l’absolutisme, restant relegat a segon terme el caràcter científic de la institució. Posteriorment la seva finalitat ha estat consultiva en els termes mèdics.
Actualment està centrada en l’estudi i l’investigació, i lligada molt estretament a la Facultat de Medicina de la Universitat de València.
(l’Alguer, 1830 – 1900)
Escriptor. Fou professor de grec i de sard al liceu de l’Alguer.
Autor de poemes en català, mantingué correspondència amb intel·lectuals de Catalunya i col·laborà en diverses revistes catalanes, especialment a “La Ilustració Catalana” (1880-94).
(Palma de Mallorca, 1830 – 1873)
Assagista i poeta. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid.
Formà part del grup de poetes que figuraren a l’antologia Los trobadors nous (1858). Mantenint-se al marge del tipus de poesia dels jocs florals, la seva obra lírica el destaca com un poeta romàntic.
És autor dels poemes Lo que diu l’oreneta i L’orfanet saboiard. Publicà, en castellà, els estudis Juicio crítico de las obras de Don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Algunas observaciones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Pòstumament, li foren publicades les Obras críticas (1882) i Obras literarias (1894).
Dades dels Països Catalans 