(València, 1830 – 1876)
Actor. El 1865-66 féu una temporada de teatre català, important per la seva ambició i els seus resultats. Després actuà molt a Amèrica, dirigint una companyia de sarsuela des del 1867. Aquest any Frederic Soler li dedicà La rosa blanca.
Tornà al país tres anys abans de la seva prematura desaparició.
(València, 19 març 1830 – el Cabanyal, València, 31 juliol 1897)
Comerciant. Fill de Tomàs Trènor i Keating, i germà d’Enric i de Tomàs. Col·laborà a les empreses familiars.
Fou vice-cònsol de Dinamarca i membre de la junta del tribunal de comerç, del consell de la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona i de la sucursal del Banco de España a València.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 8 abril 1754 – 18 octubre 1830)
Il·lustrat i jurista. Fou fiscal de la cancelleria de Granada des del 1790 fins al 1810, en què Josep I el nomenà membre del Tribunal Suprem de Madrid. Les seves idees econòmiques entronquen amb les de Campomanes.
Autor de moltes obres, entre les quals cal esmentar Ensayos de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), Historia del lujo y de las leyes santuarias en España (1788) i Historia de los vínculos y mayorazgos (1805).
(València, 1830 – Madrid, 1901)
Polític. Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica (1874), després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador. Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista.
Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques.
(Énguera, Canal de Navarrés, 16 maig 1830 – Montilla, Andalusia, 1 abril 1911)
Metge, literat i pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
Com a pintor conreà sobretot el gènere costumista (La mort de Lucano, Llauradores valencianes), el retrat i la natura morta; preparava ell mateix teles i pintures.
Entre els seus escrits cal esmentar El hombre ante la estética (1885) i un nombre de poesies en castellà, aparegudes als diaris i les revistes de l’època. Publicà articles i dibuixos a “El Museo Universal” (1860-67).
Fou el pare dels pintors Josep Garnelo i Alda i Eloísa Garnelo i Aparicio.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1830 – País Valencià, segle XX)
Família de pintors, iniciada per Josep Ramon Garnelo i Gonzálvez.
(Prada, Conflent, 1830 – Bordeus, França, 1881)
Historiador. Fou president del sindicat del canal de Boera.
Publicà diversos estudis sobre Pietro Orseolo, Jacint Rigau, les relacions de França i la corona catalano-aragonesa, i sobretot l’extensa monografia Histoire de la ville de Prades en Conflent, des communes du canton et de l’abbaye royale de Saint-Michel-de-Cuxa (1878).
(València, 31 desembre 1830 – Màlaga, Andalusia, 21 febrer 1906)
Jurista, polític i historiador. Germà de Francesc. Es doctorà en dret (1859); milità en el partit moderat fins a la Revolució del 1868.
Sota la Restauració fou diputat en diverses legislatures com a membre del partit conservador per Gandia, Xiva de Bunyol i Llíria. Ocupà el ministeri de la governació durant el breu govern de Cánovas del Castillo el 1892, esdevingué senador el 1893, i el 1896 fou nomenat president del Tribunal Contenciós Administratiu, i posteriorment senador vitalici.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1884, fou autor de gran nombre d’obres jurídiques i històriques, entre les quals destaquen: La Germanía de Valencia (1884), El poder civil en España (1885), Historia crítica y documentada de las Comunidades de Castilla, en 6 volums (1897-1900), i Estudio e investigaciones histórico-críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del antiguo Reino de Valencia (1905-06).
(Alacant, 3 desembre 1830 – Madrid, 2 gener 1871)
Periodista i polític. Milità en el partit progressista i intervingué activament en el periodisme alacantí del seu temps.
Exiliat el 1866, tornà per instal·lar-se a Madrid, on dirigí el diari “La Iberia”.
Prengué part en la revolució del 1868, fou diputat per Alacant a les corts constituents (1869) i fou partidari d’Amadeu I de Savoia.
(Pollença, Mallorca, 1766/67 – Palma de Mallorca, 1830)
Paleògraf. Fou llec del monestir de Sant Domènec de Palma de Mallorca.
Escriví un Método para… leer los documentos de los siglos XII, XIII y XIV, i féu un recull de documents antics mallorquins.
Dades dels Països Catalans 