Arxiu d'etiquetes: 1819

Simon i Delitala, Joan Francesc

3 Respostes

(l’Alguer, Sardenya, 1762 – 1819)

Teòleg i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Mateu Lluís. Estudià a Sàsser i Càller i es doctorà en teologia (1784). Fou abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea (1787), protonotari apostòlic (1790), consultor canonista del rei Víctor Amadeu III (1793) i director del Col·legi dels Nobles, de Càller (1794).

Treballà per la reforma política de Sardenya i el 1796, obligat a exiliar-se de Càller, residí a l’Alguer i a Florència. Més tard fou acollit pel bisbe d’Esglésies. Fou acusat, i exculpat, de jacobinisme (1797).

Retirat a l’Alguer, deixà escrits més de dos-cents sonets en llengua italiana i no acabà una Descrizione della Grotta di Porto Conte. Publicà diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, així com assaigs i apunts.

Ramis i Ramis, Joan

5 Respostes

(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)

Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.

De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.

Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.

Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.

Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.

Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).

Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.

A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.

Quadrado i Nieto, Josep Maria

3 Respostes

(Ciutadella, Menorca, 14 juny 1819 – Palma de Mallorca, 6 juliol 1896)

Historiador, escriptor i publicista. Educat als jesuïtes, passà quasi tota la seva vida a Mallorca. Fou arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca, membre de l’Acadèmia de la Història i secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts de les Balears. Fundà el setmanari “La Palma” (1840), que inicià el renaixement literari a Mallorca.

A Madrid, on va estudiar teologia, s’afilià al partit monàrquic religiós, en el qual conegué el seu amic Jaume Balmes; però va allunyar-se’n quan el moviment fou condemnat per l’Església; això no obstant, continuà col·laborant a publicacions de la mateixa ideologia. Dirigí “El Conciliador” i col·laborà a “El Catòlic”, “Heraldo”, “Revista de Madrid” i “El Pensamiento de la Nación”.

Redactà els volums d’Aragó, Castella, Astúries, Lleó i les Illes Balears de Bellezas y recuerdos de España, estudi topogràfic, arqueològic i històric de les regions espanyoles, i diverses obres històriques com Forenses y ciudadanos: historia de las discusiones civiles de Mallorca en el siglo XV (1847). Escriví també assaig, exercicis de pietat, novel·les, drames i poesia, i traduí Shakespeare.