(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)
Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.
Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.
(Maó, Menorca, 1744 – 24 abril 1817)
Apotecari i botànic. Fou corresponsal del Jardín Botánico de Madrid i del professor Antoni Palau.
Sembla que creà a Maó un petit jardí botànic i que compongué, a partir de les seves herboritzacions, una Flora menorquina, que romangué inèdita i que, ampliada pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal, fou publicada pòstumament (1886).
S’interessà també per la química i deixà inèdit un treball sobre els Espíritus ácidos minerales dulcificados.
(València, 21 febrer 1817 – 15 desembre 1878)
Pintor. Es dedicà preferentment a la decoració de cases i de palaus (com els de Josep Campo, el marquès de Dosaigües i el comte de l’Alcúdia); també decorà la parròquia dels Sants Joans i, al tremp, l’asil i la casa de la vila de Carcaixent.
Conreà també l’escenografia, en el desaparegut Teatre Apolo i en d’altres, també de València.
(Maó, Menorca, 11 febrer 1817 – 25 octubre 1897)
Gramàtic i metge. El 1836 fou desterrat a Barcelona pel fet d’haver participat en uns aldarulls reivindicatius a Maó, d’on fou regidor municipal en diverses ocasions. Defensà el trasllat de la seu episcopal de Ciutadella a Maó. Fundà i dirigí el periòdic “Es Menurquí” (1891), del qual sortiren pocs números.
Escriví, amb la intenció d’introduir una ortografia fonètica per a ús exclusiu dels menorquins, Diccionario menorquín-castellano (1883-87), Quertille des dielécte menurquí (1888) i Tratado de lectura del dialecto menorquín (1870), obres de molt escassa qualitat filològica.
(València, 1753 – 1817)
Escriptor. Escriví goigs, romanços i poemes de to popular per afermar el seu principi del conreu de la llengua catalana.
Cal recordar: L’Àngel de l’Apicalipsi (1798). Traduí el Stabat Mater (1799).
(Vic, Osona, 1817 – Barcelona, 14 desembre 1877)
Metge. Estudià al Col·legi de Cirurgia de Barcelona, treballà de metge a Centelles, on el 1854 formà part de l’equip que combaté l’important epidèmia de còlera d’aquella zona.
L’any 1870 es traslladà a Barcelona on participà activament a les sessions de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia.
És autor d’escrits mèdics, com un manual d’obstetrícia, que era la seva especialitat, i un Tratado práctico para las comadronas.
(València, 1767 – 1817)
Gravador. L’any 1812 fou nomenat director d’estudis de l’Acadèmia de Sant Carles.
Deixà obres notables.
(Navia, Astúries, 24 setembre 1817 – Madrid, 11 febrer 1901)
Poeta post romàntic.
Afiliat al partit moderat, fou cap polític de Castelló de la Plana (1847), d’Alacant (1848) i governador de València (1851).
(Maó, Menorca, 24 octubre 1752 – 12 abril 1817)
Pintor i matemàtic. Fou pensionat a Roma per l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, que el 1779 el nomenà pintor de cambra i director de la Galeria Imperial de Pintures, fins el 1780.
Del 1788 al 1790 estigué a Amèrica com a pintor paisatgista, després tornà a Maó on es dedicà a l’ensenyament.
També recopilà d’una manera clara i senzilla i traduí al català, en disset tractats, els coneixements del seu temps de matemàtiques, física, arquitectura civil i militar i construcció naval. Aquesta activitat el fa, potser, l’últim tractadista científic en català anterior a la Renaixença.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
Dades dels Països Catalans 