(Palma de Mallorca, 1815 – segle XIX)
Pintor. Era militar i es retirà amb el grau de tinent coronel. Des d’aleshores es dedicà a la pintura i a l’estudi de l’art. Féu diversos viatges per Europa.
Destacà com a retratista i pintor de temes religiosos.
(Montpeller, França, 1 gener 1815 – Prada, Conflent, 1 setembre 1903)
Filòsof. Principal representant a França del neocriticisme que, després de Kant, defensà les tesis de la llibertat i del personalisme i negà la possibilitat de la metafísica com a ciència.
Els seus últims anys els visqué prop del seu deixeble Louis Prats, a Prada.
Publicà, entre altres obres, Essais de critique générale (1854-64), Introduction à la philosophie analytique de l’histoire (1896), Philosophie analytique de l’histoire (1896), Histoire et solution des problèmes métaphysiques (1901).
(València, 7 juny 1808 – gener 1815)
Publicació quinzenal en castellà que fou publicat amb diversos títols.
Va ésser el primer periòdic polític del País Valencià i l’òrgan de la Junta Suprema de València durant la guerra del Francès.
(l’Alcora, Alcalatén, 1745 – València, 1815)
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles, de València (1767-76), d’on esdevingué després acadèmic.
Es dedicà a la pintura religiosa i, principalment, a la de flors.
L’any 1781 establí una important fàbrica de ceràmica a Ribesalbes i el 1799 fou nomenat director de la de l’Alcora, sense perdre la propietat de l’altra.
(Palma de Mallorca, 1815 – 1887)
Mestre d’obres. Vinculat a l’eclecticisme romàntic italianitzant, va incorporar a les seves obres elements balears: palau del comte de San Simón (1852-54) i església de sa Vileta (1853).
Projectà l’església de Sant Magí i, el 1862, la de Santa Caterina. Dirigí les obres de l’oratori de la Misericòrdia i del pati de l’església de Sant Antoni de Viana. Restaurà edificis, com el casal de son Cigala i la casa de son Peretó.
Fou el pare de Bartomeu Ferrà i Perelló.
(València, 1815 – 1879)
Industrial impressor. Estudià filosofia i lletres a València.
Dedicat a les activitats tipogràfiques, des del 1861 regí la impremta del diari “La Opinión”, de la qual esdevingué propietari el 1869.
En col·laboració amb Teodor Llorente, el 1866 havia convertit “La Opinión” en “Las Provincias”, periòdic que ha romàs vinculat a la seva família.
Fou el pare de Frederic Domènech i Cervera.
(Ciutadella, Menorca, 2 agost 1756 – Sevilla, Andalusia, 6 setembre 1815)
Advocat. Estudià a Marsella. Fou assessor de la sala del crim de la governació de Menorca i oïdor de l’audiència de Sevilla.
Membre de la Societat Maonesa de Cultura, per encàrrec de la qual traduí al català part de l’obra de Young.
(Perpinyà, 9 setembre 1815 – Tolosa, Llenguadoc, 21 març 1887)
Historiador i epigrafista. Continuà la publicació del periòdic rossellonès “Le Publicateur”, i és autor d’estudis arqueològics i, sobretot, de l’important treball L’epigraphie roussillonnaise (1856 a 1866), treball complet i seriós, amb notes històriques que en faciliten la lectura.
Fou l’ànima del XXXV Congrés Arqueològic de França, celebrat el 1868 a Perpinyà.
Des del 1869 visqué a Tolosa.
(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)
Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.
Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).
(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)
Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.
Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.
Fou diputat i senador pel partit liberal.
Dades dels Països Catalans 