(País Valencià, segle XIX)
Títol concedit el 1801 al noble Josep d’Esplugues i Martí.
Zafra, baronia de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1801
Valcárcel, Josep Antoni
(Santa Cruz, Burgos, 1720 – València, 18 febrer 1801)
Agrònom. Introduí la nova agricultura basada en l’experimentalisme i la ciència aplicada.
Publicà Agricultura general y gobierno de la casa de campo, en deu volums (1765-95), adaptació de Le gentilhomme cultivateur de Dupuy-Demportes, i hi incorporà texts seus i d’altres membres de la Societat Econòmica de València i de Gregori Maians.
Reinés i Ferrer, Joan
(Alcúdia, Mallorca, 15 juliol 1801 – 9 octubre 1882)
(o Reynés) Metge i escriptor. Publicà diverses obres professionals, especialment sobre les febres d’Alcúdia.
Publicà també les novel·les històriques La perla de Alcúdia (1854), sobre el setge d’aquesta ciutat pels agermanats, seguida per una història contemporània d’Alcúdia, Un demócrata alcudiano del siglo XVI (1862) i Destrucción de Pollentia (1863).
Ramos, Enric
(Alacant, 1738 – Madrid, 1801)
Militar i escriptor. Després de servir uns quants anys a la Guàrdia Reial, prengué part en diverses accions militars, com a Alger (1775) i Gibraltar (1780).
Comandant d’un regiment francès (1794) en lluita contra la República francesa, ascendí a mariscal de camp.
Fullana i Mas, Josep
(Campos, Mallorca, 6 gener 1739 – Palma de Mallorca, 11 maig 1801)
Eclesiàstic. Religiós mínim, fou qualificador del Sant Ofici, provincial del seu orde a Mallorca i catedràtic de teologia moral a la Universitat de Mallorca.
Membre de la Rota de la Nunciatura, fou procurador general de l’orde amb residència a Roma, on predicà una tanda de sermons davant de Pius VI, que foren publicats, com també els sermonaris i les obres de pietat, en llatí i en castellà.
Feliu de San Pedro, Benito
(Mas de las Matas, Aragó, 1732 – València, 1801)
Escolapi il·lustrat. Estudià a la Sapienza de Roma, on s’especialitzà en matemàtiques i llengües orientals. Professor a Daroca i després a València, on fundà i dirigí, juntament amb Andrés Mayoral, el Seminari Andresià, i en redactà les constitucions.
El 1787 Carles IV de Borbó el cridà a formar part de la comissió per a la reorganització dels estudis universitaris.
Dins l’orde fou rector de Sant Joaquim de València i provincial d’Aragó. S’encarregà de l’edició de la Bíblia preparada per Felipe Scio.
Fabián y Fuero, Francisco
(Terzaga, Castella, 7 agost 1719 – Torrehermosa, Aragó, 3 agost 1801)
Eclesiàstic. D’orientació regalista, fou nomenat bisbe a Mèxic, on defensà Carles III de Borbó, quan decidí l’expulsió dels jesuïtes.
Nomenat arquebisbe de València (1773), protegí la Societat d’Amics del País i fomentà els avanços agrícoles i industrials.
La decisió de substituir les monges d’un convent per un grup d’ursulines franceses emigrades (1794) provocà un avalot popular anti francés, amb el suport del capità general duc de la Roca. Aquest aconseguí d’expulsar-lo de València i fer-lo renunciar a la seu arquebisbal.
Fou autor d’una Exhortación sobre los peligros de la Convención francesa (1793).
España i Taberner, Enric d’
(Palma de Mallorca, 23 març 1801 – Madrid, 31 juliol 1878)
Militar i polític. Prengué part en la guerra del Francès i, posteriorment, milità en el bàndol absolutista. Tanmateix, en esclatar la primera guerra carlina, milità al costat dels partidaris d’Isabel II de Borbó.
Mariscal de camp des del 1847, fou posteriorment capità general de Puerto Rico (1850) i governador de Cuba (1854).
Elna, bisbat d’
(Catalunya Nord, segle VI – 1801)
Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.
Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.
A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.
Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.
Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.
El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.
El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.
Descatllar i d’Olesa, Guillem
(Palma de Mallorca, 1746 – 1801)
(o Descatlar) Financer. Darrer senyor de la Bossa d’Or, era fill de Jordi Abrí-Descatllar i Fuster. Fomentà el conreu de la barrella a Mallorca, i el 1791 obtingué del rei l’habilitació del port de Mallorca per a l’exportació d’aquest producte.
Posseïdor d’una gran fortuna, finançà diverses vegades serveis públics, com les mesures de precaució contra el còlera del 1787 i les de fortificació i defensa davant una eventual invasió francesa el 1798.
Fou el pare de Jordi Abri-Descatllar i Santandreu.
Dades dels Països Catalans 