Arxiu d'etiquetes: 1784

Avilés y del Fierro, Gabriel de

1 Resposta

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Lacoma i Sans, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 1784 – Madrid, 1812)

Pintor. Estudià primer a Barcelona i després a Madrid (Academia de San Fernando).

Pintor de qualitat, practicà el gènere històrico-anecdòtic en quadres com Carles III posant en execució el projecte de poblar Sierra Morena, Retrat en grup de la familia del pintor, etc.

Tanmateix, la millor de les obres executades fou l’Autoretrat (1812); en aquesta obra es pot veure ja una ruptura amb la concepció rígidament neoclàssica, al mateix temps que aconsegueix de copsar millor la personalitat del retrat.

Lacoma i Fontanet, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1784 – París, França, 1849)

Pintor. Pensionat (1804), per l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on estudiava, es traslladà a París.

Després de la invasió napoleònica d’Espanya fou encarregat per organismes oficials d’intentar la recuperació dels tresors artístics nacionals portats a França per l’invasor, recuperació que assolí el 1818.

Pintor de natures mortes, en tornar de París pintà retrats de la família reial (Caseta del Príncep). Posteriorment retornà a París.

Sovint ha estat confós amb Francesc Lacoma i Sans.

Ibáñez-Cuevas i de Valonga, Joaquim d’

11 Respostes

(Talarn, Pallars Jussà, 1784 – Daimiel, Castella, 22 agost 1825)

Militar i polític absolutista. Baró d’Eroles. Abandonà els estudis de lleis a Cervera i participà en la guerra del Francès.

Defensor de Girona, fou capturat pels francesos i empresonat a Ribesaltes (1809). S’escapà (1810) i dirigí la guerrilla a l’Empordà; ascendit a general de brigada (1811), dirigí la fortificació de Montserrat.

Durant el Trienni Constitucional, i després d’ésser deportat a Mallorca, d’on escapà, constituí, a la Seu d’Urgell, la Regència absolutista amb el marquès de Mataflorida i l’arquebisbe de Tarragona Jaume Creus (15 agost 1822). Com a comandant suprem de les forces reialistes, fou derrotat per Espoz y Mina a la Pobla de Segur.

Refugiat a França, intentà de reorganitzar la Regència i entrà amb el duc d’Angulema i els Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Ferran VII de Borbó li concedí com a recompensa la capitania general de Barcelona (1823-24), on practicà una política de reorganització i apaivagament que provocà l’oposició dels sectors extremistes, els quals aconseguiren que fos traslladat a Madrid.

Sembla que morí d’un atac de follia.

Fou el quart marquès de la Cañada-Ibáñez.

Bussanya i Macià, Ramon

Deixa un comentari

(Moià, Moianès, 1784 – 1859)

Polític i escriptor. Diputat liberal per Catalunya a la legislatura del 1822-23.

S’exilià a Londres el 1823, i intervingué en la traducció al català del Nou Testament que inicià Josep Melcior Prat el 1831, amb la col·laboració d’Antoni Puig i Blanc.

Tornà a Catalunya el 1833, i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1835).

Ametller, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany, 1784 – Catalunya, 1851)

Militar. Es distingí a la lluita contra la invasió napoleònica, en la qual caigué presoner.

Fou nomenat mariscal de camp el 1814.

Aleix i Batlle, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 1784 – 1 març 1850)

Compositor i organista. Mestre de capella de Santa Maria del Mar des del 1819 fins que morí.

D’entre la seva producció destaquen La Passió de Jesucrist (oratori), quatre misses i La presentació de Nostre Senyor (drama sacre).

Ferran VII de Borbó

105 Respostes

(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).

En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).

El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.