(Sant Quirze de Besora, Osona, 1766 – Barcelona, 1831)
Historiador i eclesiàstic. Frare dominicà. Fou provincial de l’orde. Era membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Publicà algunes monografies de caràcter religiós i històric.
(Barcelona, 1766 – 1775)
Nom amb que fou conegut el seminari tridentí en traslladar-se (1766-75) de l’antic convent de Montalegre a l’edifici de l’antic convent i col·legi jesuïta de Betlem.
(Aspes, Itàlia, 5 desembre 1766 – Montirone, Itàlia, 9 agost 1836)
Militar. Passà al servei de Napoleó, i assolí el grau de general (1796).
Durant la guerra del Francès fou nomenat cap de la divisió italiana que entrà a Catalunya amb les forces franceses de Duhesme (1808), per ordre d’aquest s’apoderà de la Ciutadella de Barcelona, on romangué com a cap de la guarnició. Participà en la presa de Mataró, on es distingí per les seves crueltats i pel seu afany de botí.
En dirigir-se Duhesme a Girona, hagué de restar a Barcelona, amb forces numèricament reduïdes, com a governador interí. Compensà la seva inferioritat de forces amb mesures extraordinàriament cruels, secundat per Ramon Casanova, cap de la tèrbola policia que havia organitzat.
Mitjançant extorsions assegurà el pagament de tributs extraordinaris dels barcelonins. La seva rapacitat i la de la seva amistançada milanesa La Ruga esdevingueren proverbials i culminaren en l’assassinat del ric usurer italià Josep Canton.
Destituït per Augereau (1809) mentre es trobava al setge de Girona, fou empresonat per la seva conducta venal. Alliberat (1813), fou enviat a Nàpols.
(Barcelona, 1766 – 1821)
Escriptor i predicador dominicà. Rector del Col·legi de Sant Vicenç i Sant Pau de Barcelona i prior (1818) del convent de Girona.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1797), on pronuncià diverses comunicacions històriques.
Publicà a Tarragona una oració fúnebre al general Teodor Reding i és autor dels llibres El holocausto del patriotismo (1809), Barcelona instruida en sus lamentos i Verdadero modo de la libertad de Barcelona (1810).
(Barcelona, 1766 – 1821)
Frare dominicà. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1797.
Fou qualificador del Sant Ofici. Gaudí de gran fama pels seus sermons, que foren editats.
Publicà també Barcelona instruída en sus lamentos i Verdadero modo de la libertad de Barcelona, en ocasió de la guerra del Francès.
(Bourgneuf, França, 1766 – Genappe, França, 1815)
(comte de Duhesme) Militar. Durant la guerra del Francès (1808), al comandament de les tropes que operaven a Catalunya, ocupà Barcelona.
Governador general de la ciutat, no pogué completar l’ocupació del Principat i, per l’excessiva duresa de la seva política, fou destituït (1810).
(Girona, 16 desembre 1766 – Barcelona, 17 desembre 1839)
Advocat i polític. Es doctorà en dret civil a la Universitat de Cervera (1789).
Fou síndic de la ciutat de Girona, diputat per Catalunya a les corts de Cadis (1810) i magistrat a l’audiència de Mallorca (1821) i de Barcelona (1838).
Recollí materials per a la història eclesiàstica de Girona, que foren utilitzats pels editors de la España Sagrada, i publicà un Discurso en la apertura de la Audiencia de Barcelona (1838).
(Cardona, Bages, segle XVIII – Marsella, França, 1766 ?)
Matemàtic i físic. Interessat especialment per l’òptica (microscopis i miralls ustoris). Era frare del convent de Sant Francesc de Barcelona i per desavinences filosòfiques es traslladà a Marsella.
Publicà a Amsterdam una Amusements philosophiques sur diverses parties des sciencies et principalement de la physique et des mathématiques (1763).
(Barcelona, 1766 – Damasc ?, Iran, 1818)
“Ali Bei” Viatger i escriptor. Estudià a les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1801, juntament amb el geògraf Simó de Rojas Clemente, presentà a Carles IV de Borbó un projecte de viatge d’exploració pel nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Els objectius eren en teoria científics, però de fet el viatge obeïa a projectes d’expansió política i, sobretot, econòmica.
Badia emprengué el viatge el 1803, disfressat i sota nom aràbic. Home intel·ligent i observador, i també bon dibuixant, reeixí en la seva missió i, a més a més, recollí abundant material sobre la geografia, l’art, la fauna, els costums i els més diversos aspectes de les terres que visità. Com a fet remarcable cal dir que aconseguí d’entrar a la Meca.
En tornar al país (1808), es trobà amb el fet consumat de l’ocupació napoleònica. Oferí aleshores els seus serveis a Josep I que li concedí diversos càrrecs administratius. El 1814 marxà a París amb les tropes franceses. Fou aleshores que Napoleó li encarregà un nou viatge, també científic, a l’Índia. Aquest cop, però, la seva missió no podia deixar d’inquietar els anglesos, màxims competidors de França en el terreny de l’expansió colonialista. Així, Badia no pogué arribar a l’Índia, sinó que desaparegué a Damasc, probablement assassinat per instigació d’agents britànics.
Badia és un dels primers exemples d’aquest tipus d’agent colonialista (Brazza, Stanley, el també català Sinibald de Mas, etc), que proliferà durant el segle XIX. És, alhora, pel seu esperit observador i la seva curiositat enciclopèdica, un dels darrers representants de la figura del viatger il·lustrat setcentista.
Deixà una relació de la seva expedició titulada Voyages d’Alí Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), traduïda a l’anglès (1816), a l’alemany (1816), a l’italià (1817), al castellà (1836) i dues vegades al català (1888 i 1934), llibre que s’inscriu dins el gènere il·lustrat dels viatges.
Dades dels Països Catalans 