(Llucmajor, Mallorca, 1735 – 1787)
“Rafel des Puig de Ros” Poeta popular. Teixidor de lli.
És autor de nombrosos sainets mallorquins que obtingueren èxits remarcables durant el segle XVIII, però que, en no ésser publicats, passaren a considerar-se anònims; només es coneix l’Entremès de na Faldó Gomila.
(Guardamar del Segura, Baix Segura, 29 gener 1666 – 26 juliol 1735)
Religiosa mística augustiniana. Es casà molt jove i quedà vídua el 1689 amb quatre fills i una gran misèria, fins al punt de viure de caritat.
Vers el 1700 es féu terciària augustiniana i escriví la seva vida i experiències místiques: Doctrinas o Revelaciones doctrinales y nueve décimas y un poema.
Fou incompresa i tinguda per visionària, però al final fou reconeguda la seva pietat. Entre el 1735 i el 1744 foren escrites tres biografies d’ella.
(Castelló de la Plana, 1735 – Madrid, 1796)
Físic i eclesiàstic. Es graduà de doctor a València, on obtingué (1763) la càtedra de filosofia; hi fou el primer a explicar el sistema de Newton. Destacà com a matemàtic i fou canonge a València i Madrid.
Publicà algunes obres de tema religiós i breus estudis científics.
(Torreblanca, Plana Alta, 3 agost 1735 – Palma de Mallorca, 1812)
Frare mercenari. Fou elegit provincial de València el 1790 i general de l’orde el 1801.
Es retirà a Mallorca a causa de la invasió francesa, la qual produí una prolongació del seu generalat.
És autor d’una Exposición sobre los salmos de David.
(Castelló de la Plana, 6 gener 1655 – València, 23 abril 1735)
Poetessa. Coneguda també com la marquessa de Castellfort.
Escriví en castellà un recull de poesies, dues comèdies, una lloa i un romanç a l’Adoració dels Reis.
Era casada amb Cristòfol Peris, marquès de Castellfort.
(Palma de Mallorca, 1735 – 1813)
Fill de Ramon Despuig i Cotoner i germà de Antoni. Fou el quart comte de Montenegro i sisè de Montoro.
Carles IV de Borbó, el 1795, per la seva participació de la guerra de Portugal (guerra de les Taronges), li concedí tractament i honors de gran d’Espanya.
Fou el pare de Ramon Despuig i Safortesa, i de:
Joan Despuig i Safortesa (Palma de Mallorca, 1776 – 1853) Sacerdot. Exercí diversos càrrecs públics i destacà com a entès en antiguitats i com a poeta en llengües clàssiques.
Maria Lluïsa Despuig i Safortesa (Palma de Mallorca, 1777 – 1867) Es casà amb l’hereu de la branca dita del Rellotge i, per mort (1848) sense fills i renúncia dels seus germans, traspassà als seus descendents els béns i títols de la seva línia de Mallorca.
(Sicília, Itàlia, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1735 al Regne de les Dues Sicílies a Joaquim de Montserrat i de Cruïlles, virrei de Nova Espanya.
Passà als Salvador.
(Santa Margalida, Mallorca, 1683 – Palma de Mallorca, 1735)
Doctor en teologia i poeta. Predicador, mestre en arts i qualificador del Sant Ofici. Fou beneficiat a la catedral de Mallorca i a les parròquies de Sant Bartomeu de Sóller i Manacor.
Publicà alguns dels seus sermons (1730-32), algunes poesies (en català, castellà i llatí), una dissertació sobre el seu poble, Santa Margalida, i una comèdia en català (Santa Rosa del Perú).
Exercí el càrrec de prior del tercer orde de Sant Domènec, per al qual compongué una mena de directori, en castellà (publicat sense data cap al 1730).
(València, vers 1735 – 31 maig 1791)
Jurista. Assessor del reial patrimoni, generalitats i amortització i oïdor de l’audiència.
És autor d’un llibre encara molt important per a l’historiador actual, Tratado de les derechos i regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reino de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo Baile General (1784-86), i de Noticia histórica de la antigua legislación valenciana sobre el régimen de aguas públicas (1851).
(Torrella, Costera, 13 març 1735 – València, 16 abril 1813)
Teòleg i erudit. El 1750 es doctorà en teologia. Fou mestre (1753) de Montesa i catedràtic de filosofia i teologia de la Universitat de València (1763-67), hi introduí la filosofia moderna. Passà a la cort, on fou nomenat mestre de l’infant Francesc Xavier (1768-80).
Obtinguda una canongia a València, hi tornà. Rector de la Universitat de València (1784-87), va aconseguir el restabliment del patrimoni (suspès el 1774) i un nou pla d’estudis. Fou nomenat rector perpetu.
Amb la invasió napoleònica fou nomenat president de la Junta de Defensa de València (1811); continuà la seva tasca universitària durant l’ocupació francesa. Donà a la Universitat la seva biblioteca particular.
Tingué cura de l’edició de l’obra poètica (1761) i de De los nombres de Cristo (1770) de Luis de León i d’una part de les Historias de Juan de Mariana.
Dades dels Països Catalans 