(València, 25 juny 1631 – Empúries, Sardenya, 24 novembre 1678)
Prelat i frare carmelità. Professà el 1647. Era doctor en teologia. Fou predicador de Carles II. El 1674 fou promogut al bisbat d’Empúries (Sardenya).
Publicà el manual Perfecto cura de almas (1665) i Sermones varios (1668). Deixà inèdits escrits religiosos en castellà i en llatí.
(La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1598 – Saragossa, Aragó, 1678)
Historiador. Cronista del regne d’Aragó (1653). Era sacerdot, després d’haver estat casat.
Publicà el 1666 els seus Anales de Aragón desde el año de 1520 … hasta el de 1525, com a continuació dels Anales de B.L. de Argensola. Com aquest, tracta en realitat de la corona catalano-aragonesa; per a la part del Regne de València segueix bàsicament Rafael Martí de Viciana i per al Regne de Mallorca, Vicenç Mut.
La part més original és la que tracta del regne d’Aragó. Fa referència també als descobriments d’Amèrica, que intercala cronològicament amb els altres fets.
Deixà inèdits diversos treballs històrics, com una vida de Felip III i una crònica d’esdeveniments del 1662 al 1668, així com algunes poesies.
(València, 1637 – 1678)
Pintor. Germà de Llucià i deixeble d’Espinosa. La seva obra acusa una marcada influència de Velázquez. Pintà natures mortes, ocells i temes d’inspiració religiosa.
L’any 1670 dirigia la decoració del convent de Sant Domènec de València, al qual deixà nombroses obres. També pintà quadres d’història.
(València, 1678 – vers 1746)
Gravador. La seva producció està datada entre el 1703 i el 1746. Deixeble d’Evarist Muñoz. El seu estil és plenament barroc i assolí gran renom.
És autor de nombrosos retrats –Felip V a cavall, Jeroni Simó, El marquès de Dos Aigües, Gregori de Ridaura (1705), etc-, de la il·lustració de diferents llibres, entre els quals el Compendio de matemáticas, del P. Tosca, i de la portada de molts altres –Centro de la Fe Ortodoxa (1723), Aparición de la Virgen del Pilar-.
(Palma de Mallorca, segle XVII – Valldemossa, Mallorca, 1678)
Cartoixà. Ingressà a la cartoixa de Valldemossa el 1636, d’on fou vicari i rector i on morí.
Escriví Libro de la vida monástica, eremítica que hicieron los antiguos padres, y hacen hoy día los verdaderos ermitaños de San Pablo (1670) i Vida de la beata Catalina Thomás, que restà inèdita.
(València, segle XVII – 1678)
Eclesiàstic. Des del 1637 era canonge de la seu de València.
És autor dels escrits: Repasos y fundamentos del Ilustre Consistoria de la Generalidad del Reino de Valencia, para no admitir el juramento de diputados a un grave sujeto eclesiástico regular, que decía tener pretexto para serlo (1663), Discurso político, teológico y jurídico sobre que la menor edad no impide ni priva a uno de ejercer gobiernos y oficios públicos (1667), De probationibus i De officio et potestate judicis delegati.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1678 – Illes Balears ?, 1743)
Prelat. Fou abat de la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols.
Posteriorment fou consagrat bisbe de Mallorca.
Dades dels Països Catalans 